Cercar en aquest blog

dilluns, 20 de juliol de 2009

Breu història bíblica del vi

Diuen que la humanitat va caure en desgràcia per culpa del vi: quan el patriarca Noè s'emborratxà (Gn 9,20-23). Amb el temps, el rei Salomó advertí els que no paren de fer el tastavins (Pr 23,29-34). Per altra banda, se'ns conta que el primer senyal prodigiós que Jesús féu fou en les noces de Canà on convertí aigua en vi (Jn 2,3-10). En l'última cena Jesús emprà vi negre per representar la seva sang que vessaria en favor de la humanitat (Mc 14,23-24). Més tard, en la Pentecosta, digueren que els apòstols parlaven en llengües perquè el vi els havia pujat al cap —encara que sabem que no fou el cas, ens dóna una idea del que la gent sabia que l'abús del vi podia fer (Ac 2,1-13). I una mica més endavant sant Pau recomanà al deixeble Timoteu: «una mica de vi t'ajudarà a fer la digestió» —o sigui que també se'l pot considerar un medicament (1Tm 5,23).

Per tant, veiem que el vi és present tant en ocasions positives com en d'altres de negatives. Això ens porta a concloure que el vi en si mateix és bo, tot depèn de l'ús —no pas abús, com en Fort Apatxe— que se'n faci. Emprat amb mesura, el vi és molt bo per a la salut. No és pas gens estrany, doncs, que els pobles de la mediterrània hagin tingut des de temps immemorials el producte de la vinya en les seves dietes!