Cercar en aquest blog

diumenge, 31 de gener de 2010

Quant al llenguatge “políticament correcte”

Com tots sabem ja fa temps que alguns personatges empren una forma d’expressar-se que s’ha denominat “políticament correcte” perquè —diuen— respecta els dos sexes. Si no vaig errat, aquest llenguatge l’han fet popular, sobretot, els polítics —i els sindicalistes— pel seu afany de treure vots de sota les pedres. Així, van començar a emprar, en els seus mítings, les expressions següents: “els ciutadans i les ciutadanes”, “els catalans i les catalanes”, “els pares i les mares”, etc. Als qui tenim alguns anys, això ens sona molt malament, i més si tenim una mica de cultura lingüística, ja que sempre hem sabut que la majoria de les llengües romàniques —potser totes— sempre han fet servir el plural masculí per a incloure ambdós sexes. És una qüestió d’economia lingüística: les llengües sempre empren la solució més simple, són partidàries de l’estalvi, si una cosa es pot dir amb un mot no en fan servir dos. Però, com deia Gabriel Bibiloni, en un article de l’any passat, aquesta forma no s’aplica en tots el casos, ja que «no es diu normalment els farmacèutics i les farmacèutiques, els catòlics i les catòliques, els rics i les riques o els divorciats i les divorciades». I això ens mostra que els usos de la forma doble són excepcions que realment confirmen la regla de l’economia lingüística.

El súmmum —en nom del “políticament correcte”— el vaig llegir en una notícia de La Stampa sobre una nova edició luterana de la Bíblia. Els editors al·legaven que ja no es podia seguir dient “Senyor” o “Pare” o “deixeble” i, per tant, van procedir a fer modificacions. En comptes de dir «en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant» (Mt 28,19 BCI) hi han posat “En el nom de Déu, del Pare i de la Mare de tots, i de la santa força espiritual”; l’apòstol Pau ja no tramet la seva carta als Romans, sinó “a les germanes i als germans de Roma”; i en lloc de «El Senyor és el meu pastor» (Sl 23,1 BCI) hi han escrit “Adonai em pastura”. Déu n’hi do! O potser hauríem de dir Elohim n’hi do?

dissabte, 16 de gener de 2010

Art de predicació al poble

El Dr. Xavier Renedo —professor de literatura medieval a la Universitat de Girona— acaba d'editar la traducció de Ars praedicandi populo de Francesc Eiximenis. Es tracta d'una guia per als predicadors que ensenya diverses maneres de preparar discursos per poder captar l'atenció de l'auditori. L'original incloïa un tractat amb sermons del propi Eiximenis d'acord amb les regles que acabava d'explicar. Lamentablement, fins al dia d'avui no se n'ha trobat cap còpia. Per aquesta raó, el capítol final, “Principis i exemples sobre la predicació”, inclou textos —en versió  catalana dels nostres dies d'Enric Tremps— amb diversos exemples que el mateix Eiximenis havia escrit en la Vita Christi i Lo crestià (Primer, Terç i Dotzè).

divendres, 15 de gener de 2010

Francesc Eiximenis, sis-cents anys (1409-2009)



Presentació, el dia 13 de novembre de 2009, de la comunicació "Captius i servicials en la ciutat d'Eiximenis (Dotzè del Crestià, 338-356)" en el Congrés Internacional: Francesc Eiximenis, sis-cents anys (1409-2009) celebrat a la Universitat de Girona del 12 al 14 de novembre de 2009.