Cercar en aquest blog

dilluns, 21 de febrer de 2011

Vida española en la época gótica

Ressenya de
Vida española en la época gótica
de  Jordi Rubió i Balaguer


Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1985, 293 pp.


Introducció

Vida española en la época gótica és una monografia que fa un assaig d’interpretació de textos i documents literaris. L’obra està divida en tres parts principals: “La ciudad y la calle”, “La casa” i “La sociabilidad”; i una de petita i final: “Curiosidad y caballeria”. A grans trets podem dir que observa com es vivia a Espanya, del segle xii al xv, d’acord amb els temes apuntats, a través —bàsicament— de passatges de la literatura i —molt breument— comentant algunes obres d’art. A continuació presentaré un resum de cada una de les parts i uns comentaris de conclusió.

La ciudad y la calle

En temps de Jaume I, el més important era que les ciutats estiguessin ben defensades per murs i fosses i també que tinguessin els llocs clau en les parts altes de la població. En aquelles ciutats es van anar formant carrers i barris de tallers dels artesans segons els seus oficis. Al costat de la ciutat murada apareixen els barris d’extramurs, els ravals, els suburbis que tenien en petita escala recursos semblants als de la ciutat d’intramurs. A la Corona d’Aragó juntament amb els ravals s’esmentaven les alqueries.
Les croades van provocar un moviment comercial molt important en les ciutats marítimes del mediterrani occidental. A la Corona d’Aragó es comencen a construir les primeres cases consistorials i palaus nobles per allotjar els organismes oficials. Es construeixen llotges a Barcelona, Palma de Mallorca, València, Saragossa, Perpinyà, Tortosa i Alcanyís.
La ciutat s’aixeca i s’aferma com un nou poder al costat del reial. Les noves construccions ordenades per la reialesa es feien en el seu honor i per a embellir la ciutat. A Barcelona s’atorga l’honor de tenir una Universitat. Les universitats donaven prestigi intel·lectual a les grans ciutats. S’apreciava la bellesa de les urbs.
Com que la vida a l’interior de la majoria de les cases no era confortable, el carrer era el centre d’animació ciutadana. Les festes tenien el seu ambient a la plaça. La majoria d’actes públics se celebraven al carrer. La joglaria estava arrelada en la vida popular, però amb el temps es va anar aburgesant i cercava un públic més refinat. A l’hivern, a l’interior dels palaus els joglars entretenien la família. I els nobles es divertien a l’aire lliure amb la caça —principalment la falconeria segons la documentació.
Les transaccions comercials se solien fer al carrer. Com que la majoria de ciutats estaven emmurallades, contribuïen al desenvolupament de carrers estrets i foscos —hi contribuïa la llargària dels ràfecs. Hi havia molts baixos porticats que servien per exhibir mercaderies de les botigues i dels obradors. El mercat principal se celebrava a la plaça major on s’hi venien els queviures, però els menestrals normalment venien en els seus tallers en els barris del seu gremi. Alguns sastres ja feien servir maniquins de reclam en els seus obradors. Però no tots els menestrals tenien obrador propi, molts es llogaven per un jornal diari. La filatura i el teixir es feia familiarment, el comerç de llanes riques estava en mans estrangeres. A les terres catalanes, a principis del segle xiv, es va començar a desenvolupar la indústria de l’adobament i tenyit de llanes. Les dones treballaven les teles per a les necessitats de la casa. Les ciutats marítimes tenien agències i consolats de les grans companyies estrangeres que negociaven amb Espanya. Aquestes empreses mobilitzaven població flotant de moltes procedències. La gent del mar era una classe a part agermanada per la professió. A la Corona d’Aragó va tenir molta importància l’esclavitud. Hi va passar gent de molts de llocs que van fer feines de tots tipus, no se’ls impedia cap ofici. Amb l’arribada de la impremta a Espanya va venir molta gent d’Alemanya i de França per incorporar-se a la menestralia.
L’època gòtica també va veure inestabilitat social. Hi va haver les revoltes dels remences i de les germanies. El carrer era el lloc on es notava més el contrast de les diverses capes de la població. També hi havia cases de joc les quals eren perseguides a causa de la blasfèmia, les baralles i conteses que originaven. Es castigava sobretot portar armes de nit. També era penat anar de nit pels carrers sense llum. Fins al segle xiv no consta que hi hagués enllumenat públic en alguns carrers. La gent havia d’anar amb els seus propis llums.
Les cases deurien oferir un aspecte molt pobre i per dissimular-ho es pintaven. Al segle xiv es van començar a modernitzar les urbanitzacions primitives i la preocupació dels consells eren els claveguerams. Com que no es recollien les escombraries, es prohibia llançar-les pels carrers. El fang també era un altre dels inconvenients, ja que els carrers de la majoria de poblacions no tenien empedrats. Les posades tenien un paper important en la vida dels pobles, ciutats i camins. Aquestes prenien el nom d’hospital quan no tenien afany de lucre. Els monestirs donaven suport a les que hi havia en els camins de pelegrinatge. A principis del segle xv ja era obligatori posar algun anunci a la façana de les fondes i albergs perquè el públic ho sabés. El servei postal sembla que estava molt lligat als albergs. En aquests establiments també hi consten crims i suïcidis. En els carrers, encara que molt concorreguts, no hi havia circulació de carruatges. No hi deixaven circular els carros perquè no malmetessin els empedrats. Els mossos i els camàlics transportaven les mercaderies per dintre de la ciutat.

La casa

De la concepció del que era un palau que es tenia als segles xiii i xiv, ara en diríem un castell. El palau tant podia ser tot l’edifici com una part d’aquest. Però també va arribar a tenir el sentit de les institucions que albergaven, per exemple “el palau del rei i el palau del bisbe” volent dir “la potestat civil i l’eclesiàstica”. És en el palau on es menja. O sigui que el palau no havia de ser un lloc de grans dimensions, podia ser un menjador petit. Els palaus eren per antonomàsia les residències reials. La casa tampoc no tenia sempre el mateix significat. El més corrent era que es referís a una habitació. La tenda també va ser l’habitatge tant en campanyes militars com en els viatges. En els campaments previstos per molt de temps també es construïen cases de fusta.
Les cases tenien un pati envoltat per la galeria a on tenien sortida les habitacions. En els palaus es donava el nom de sala als salons grans i de cambra a les habitacions petites. La distribució de la casa burgesa valenciana era: la cuina en els baixos, a vegades el menjador —o al primer pis—, una cambra sota l’escala, al fons la porta del corral. Si tenien botiga, a l’entrada en deien obrador. Al primer pis hi havia la sala o dormitori amb una finestra que donava al carrer.
A les cases i palaus medievals d’Espanya, s’hi observen tres elements constructius principals: les guixeries dels sostres i frisos; les rajoles per als sòcols i paviments, i les pintures. La decoració pintada es troba molt documentada a les grans residències de la Corona d’Aragó. Les pintures murals es poden distribuir en tres classes: de caràcter religiós, escenes cavalleresques, i temes històrics. Hi havia el costum de fer retrats i escultures dels reis. Un altre tipus de decoració era la de caràcter simbòlic o al·legòric.
Els textos conservats no parlen massa de la il·luminació artificial en les festes i solemnitats celebrades sota sostre. En canvi mencionen amb freqüència gent amb atxes enceses il·luminant seguicis i desfilades a l’aire lliure. A les habitacions de palau on el rei s’entretenia sempre hi havia d’haver quatre brandons cremant. Al dormitori dos ciris de dos pams al costat de dotze candeles per al servei de les cambres reials, i també hi cremava sempre un estadal. Hi havia el costum de tenir algun llum encès de nit. En les cases pobres i humils la llum nocturna es reduïa al mínim indispensable. Normalment l’única llum que hi hauria seria la que faria el foc de la llar.
En els inventaris hi ha més objectes de decoració que no pas mobles destinats al descans, a menjar en comú o a la sociabilitat. Els mobles descrits es poden agrupar en les següents categories: taules, bancs i tamborets, cadires, cofres, estrades, estudis i escriptoris amb els corresponents faristols i prestatges per als llibres.
Els jardins formaven part de l’arquitectura de la casa. Tots els palaus tenien jardins. Tant la pintura religiosa com la profana medieval va representar escenes de jardí. La font sol ser el centre de la composició en els jardins. En els jardins dels palaus moltes vegades hi havia feres engabiades, principalment lleons.

La sociabilidad

La cortesia a l’edat mitjana era l’art de comportar-se dins de la cort. Aquest art implicava el joc de l’amor que van fixar els trobadors amb l’expressió amor cortès. Per als trobadors solament era cortès aquell que actuava d’acord amb les qualitats morals que això representava.
A partir del segle xi es van escriure tractats anomenats artes dictaminis que no faltaven a les biblioteques dels notaris. Aquests tractats van tenir molta importància en la sistematització de les fórmules de cortesia epistolars. Les regles que donaven se seguien universalment. En la correspondència amb familiars també escrivien d’acord amb unes convencions de respecte força rígides. A finals del segle xiv i a principis del xv assistim a Espanya a un renaixement de la carta de condol com a gènere literari.
La gent de l’edat mitjana estava familiaritzada amb la mort. La predicació i la literatura ascètica s’esforçava perquè la gent mirés cara a cara la mort. Els primers anys del segle xiv es caracteritzen per una tensió espiritual sota el signe de la mística franciscana. A la segona meitat del segle xiv Espanya es desenvolupa sota un altre signe. La raó d’estat omple l’espai que ocupava la ingènua efusió de mig segle anterior. En la primera edat mitjana l’home era menys complicat, però a mesura que ens apropem al Renaixement es va configurant una separació entre la personalitat pública i la personal.
Els matrimonis eren concertats pels pares respectius, sense tenir en compte les possibles inclinacions dels fills, i a una edat, per altra part, que no podien manifestar-la. A les cases reials les unions s’arranjaven per interessos polítics. Les dones de la novel·la cavalleresca eren emprenedores en l’amor, però habitualment no era pas així, ni tan sols tenien en compte les seves inclinacions.
En la literatura, la vida de relació passa de l’amor cortès dels trobadors a la misogínia. La vida social va anar canviant. A partir del segle xii, els trobadors del migdia francès ens van portar l’expressió lírica de l’amor cortès. Aquests apreciaven la dona que sabia de lletra. Els cançoners de l’època tractaven dels amors de les dames. Es va establir una mútua influència entre la vida autèntica i la literatura.
Les dames tenien a casa seva dos dominis: la cambra amb l’estrada, per a les relacions cerimonioses, i la bescambra per a la intimitat. Als segles xiv i xv la dona tenia més protagonisme, ja no és solament la figura ideal allunyada de la vida corrent. Algunes dones de la burgesia que no es casaven o enviudaven es refugiaven en els monestirs. Moltes dames de la noblesa, que s’hi recloïen sense vertadera vocació, hi vivien com si fossin a casa seva, tenien el seu peculi, dones al seu servei i rebien visites amb tota llibertat i independència i hi portaven l’ambient mundà.
A diferència dels castells —on les visites eren un esdeveniment—, els palaus ciutadans o les residències urbanes feien possible organitzar les visites periòdiques. Els textos literaris descriuen la cortesia en les relacions de la vida urbana en un ambient més familiar. Al contrari que als castells, on l’home tenia el protagonisme, a les cases de la ciutat la dona era el personatge principal. Al carrer la iniciativa era de l’home, però a casa la dona organitzava la vida i les visites al seu gust. Els il·lustradors de llibres valencians ens han donat versions gràfiques curioses d’aquelles tertúlies del seu temps. En cap altra regió d’Espanya es podrien reunir tantes notes animades sobre la sociabilitat femenina com en el regne de València de finals del xv i principis del xvi. La vida social que la dona tenia allà —segons els textos literaris— era més atrafegada que no pas en altres regions de la península.
Els banys, a part de la importància des del punt de vista arquitectònic, també eren un centre per relacionar-se. Eren de tradició oriental, importada principalment pels àrabs. Els pobles de l’Espanya cristiana s’hi van habituar ràpidament. N’hi havia a Saragossa, Mallorca, Barcelona, Girona, etc. També es van fer populars els banys termals, alguns dels quals van donar nom a diverses poblacions: Caldes, Banyoles, etc. La medicina medieval era parca en la prescripció dels banys. Els palaus tenien les seves bescambres on preparaven el bany. Els banys públics eren l’excusa, en moltes ocasions, per a la promiscuïtat sexual. De la regió llevantina hi ha molts records literaris de la llicència que els banys van introduir. En canvi, en la iconografia medieval són rares les escenes de bany.
La vida social de l’edat mitjana també estava farcida de banquets. En aquella època tenien una duració extraordinària i s’hi servien una quantitat enorme de menges. Les taules eren sorolloses i l’ambient poc delicat, i les dones s’eclipsaven si no era un menjar de la cort. Les pintures i miniatures espanyoles no solen representar-les en els banquets. Algunes representacions sorprenen per la procacitat i semblança a orgies. A partir de finals del segle xiv, als banquets de la Corona d’Aragó es menciona la presentació d’entremesos segons la moda francesa. Tant al segle xiv com al xv, les tovalles més citades en documents i inventaris eren franceses. Els plats i escudelles de les taules senzilles eren de terra cuita i de fusta. No era costum que hi hagués una escudella per a cada comensal. La ceràmica de Manises es va convertir en un luxe principesc, no solament a Espanya sinó també a l’estranger.
El ball sempre ha estat el complement dels banquets. Encara que la pintura o l’escultura no ens han deixat a Espanya massa representacions d’escenes de dansa, les que coneixem superen amb la seva suggestió tot el que ens puguin dir els textos literaris.

Curiosidad y caballería

A través de tota l’edat mitjana, la cavalleria es presenta com una idea determinant. La lluita espanyola contra els moros dóna a la poesia cavalleresca un escenari per a les gestes. La primera edat mitjana ens presenta les formes més sensibles de la vida social i pública condicionades per un sentit popular i col·lectiu que apaga les individualitats. Després, a poc a poc, hi ha una tendència a la caracterització individual. Apareixen les biografies dels trobadors i comencen a emergir els autors de les cròniques: Jaume I, Muntaner, etc. La cavalleria es va transformant en una distinció i, a mesura que l’edat mitjana s’apropa al seu final, deixa de ser una professió militar abnegada.
A vegades la història sembla una novel·la cavalleresca. En començar el segle xv, tant a Castella com a Aragó la cavalleria sembla un esport cortesà. Arriba un moment en què la novel·la —que va començar imitant la realitat— acaba per influir-la. També al segle xv apareix el cavaller errant que corre món per la curiositat de conèixer. Els santuaris i els monestirs van donar suport a aquests pelegrinatges.

Conclusió

En aquest assaig, Rubió repassa la vida a Espanya a l’època gòtica segons els documents literaris i d’altra mena. L’ordena en els quatre capítols —que he esmentat en introduir aquest treball— que abracen la major part dels aspectes de la vida, excepte els de la vida espiritual. Cada capítol inclou notes i bibliografia. Malgrat emprar una sintaxi arcaica, és de fàcil lectura. Il·lustra els temes que va tocant amb molts exemples, gravats i fotografies.
A vegades parla d’Espanya d’una manera que sembla que es refereixi —anacrònicament— a un estat o país. Tractant-se, com és el cas, d’un text que parla dels segles xii al xv, hem d’entendre Espanya com a la designació geogràfica de la Península Ibèrica, no com al regne que esdevingué, a partir de 1714, amb Felip V. Tenint en compte el marc de circumstàncies de quan publica el llibre —l’any 1943, en plena postguerra—, no crec pas que fos cap error, més aviat penso que va ser una estratègia per provocar una sensació de la unitat d’Espanya davant la censura del règim franquista.
Encara que Rubió el titula vida española, dels exemples que utilitza un vuitanta per cent són de la Corona d’Aragó i l’altre vint per cent del Regne de Castella. Va ser molt agosarat de publicar al principi del franquisme un llibre que parla i lloa en gran manera les terres catalana i llevantina, la seva llengua, i la seva literatura. Cita força fragments —en català— de les cròniques de Jaume I, Desclot i  Muntaner, i dels escrits del savi franciscà Francesc Eiximenis.
Diu que l’esclavitud va ser molt important a la Corona d’Aragó perquè va subministrar molta mà d’obra necessària. Però ho comenta molt de passada, com si fos la cosa més normal del món tenir esclaus. Eiximenis també en parla i diu que l’esclau era necessari per al bon funcionament de la comunitat (Dotzè del Crestià, capítols 338-356).
En aquest assaig potser hi ha exemples —extrets de documents oficials— que poden semblar inversemblants, però com diu l’autor aquests solament donen la veritat oficial. Aquesta monografia és un text molt instructiu, fins i tot podríem catalogar-lo de fonamental.

Enric Tremps

dissabte, 19 de febrer de 2011

La servitud a l’Europa medieval

Introducció

Si ens trobem dos esquelets humans, podríem saber quin d’ells era un serf i quin un senyor? No ho sabríem, la mort és la prova irrefutable de la nostra igualtat independentment del nostre estatus.
Si ens atenem a la història de les Sagrades Escriptures, veiem que l’home i la dona en ésser creats eren perfectes i que en principi —se suposa— ells i tota la seva descendència havien de viure en un estatus d’igualtat. Però, si aquest era el propòsit primitiu, com podem explicar què ha passat per tal que es perdés aquella igualtat? Va ser per culpa del pecat o una conseqüència lícita i natural?
La història bíblica ens explica que la humanitat ha rebut dues malediccions primordials: la primera la van rebre Adam i Eva —per part de Déu mateix— en incomplir el mandat diví imposat en el paradís terrenal d’Edèn (Gn 3,16-19), i la segona la va rebre Canaan —per part del seu avi, Noé— en incórrer —el seu pare Cam, segons el relat— en una greu falta de respecte vers el patriarca (Gn 9,20-23). El Gènesi ens relata que, després del diluvi, solament romanien en la terra vuit persones: Noé i els seus tres fills i les quatre dones corresponents —els quals podem considerar que són realment els avantpassats de tota la humanitat actual— i conta la declaració de la maledicció així:

Quan Noè es despertà de la seva embriaguesa i va saber el que li havia fet el seu fill petit, digué: “Maleït sigui Canaan! Que sigui esclau dels esclaus dels seus germans!” I afegí: “Beneït sigui el Senyor, Déu de Sem! Que Canaan sigui el seu esclau! Que Déu eixampli Jàfet, que l'acullin les tendes de Sem i que Canaan sigui el seu esclau!” (Gn 9,24-27).

Sembla una mica incoherent que qui rep la maledicció realment és el nét de Noé i no pas el fill que era qui —segons el text bíblic— havia comès la falta. Potser era una manera més severa de castigar Cam, però també és possible que Canaan hi estigués implicat (És possible que Canaan hagués comès, o intentat cometre, algun acte deshonest amb Noé mentre aquest estava inconscient ). Notem que diu que Canaan sigui l’esclau dels esclaus —o sigui l’esclau més baix— dels seus germans —de Cam, segons es desprèn dels versicles següents.
Segons la història, amb el temps, es van anar formant llinatges nobles però, si tenim en compte l’origen comú de tota la humanitat —que tots som descendents d’Adam—, no es pot afirmar que la vertadera noblesa es porti solament a la sang. Que Adam va haver de fer de pagès ho mostra molt clarament la maledicció divina que va rebre: «La terra et produirà cards i espines, i t'hauràs d'alimentar d'allò que donin els camps» (Gn 3,18). Aquest inici unitari de la humanitat no significa que tot hagués de seguir sempre igual, probablement significa que tothom hauria de treballar i ésser lliure, que l’esclavitud i la servitud són il·lícites. Des d’aquest punt de vista es veu com l’orgull del naixement noble és una vanitat.
L’estoïcisme grecoromà no veia natural l’esclavitud. Paul Freedman comenta que

In Cicero and Seneca, human beings are by nature equal, and freedom is defined as a condition more of mind than of body [...] Seneca stated that slavery does not affect the entire being but only the lower part (the body), while the superior faculty (the mind), remains free [...] slavery was ultimately not terribly important to the Stoics since it was essentially a matter of body rather than spirit (Freedman 1999: 73).

De fet, igualtat i llibertat no són pas la mateixa cosa, encara que estiguin relacionades, ja que l’esclavitud és l’exemple més obvi de desigualtat. Els conceptes dels juristes romans, amb alguns canvis, van ésser assumits a l’Edat Mitjana.

A França

Tant a les terres del rei com a les dels senyors hi havia homes lliures i serfs. Tant uns com els altres, estaven sotmesos a l’autoritat senyorial; però les raons de la seva dependència tenien profundes diferències. Les paraules emprades per designar l’home lliure eren: pagès, llevant i ponent, i ocupant. Evoquen la idea d’una situació jurídica nascuda de la mera residència. Domicili i ocupació eren les dues fonts de subjecció de l’home lliure. Si un paisà lliure tenia diversos camps, podia tenir diversos senyors. La condició servil no naixia pas de circumstàncies fortuïtes. Independentment de les coses i dels llocs, era concebuda com rigorosament hereditària i personal. Eren serfs, a no ser que obtinguessin l’alliberament, de pares a fills, i serfs d’un senyor determinat i d’un sol senyor (Naturalment, aquest senyor algunes vegades era un grup d’homes que el posseïen en comú. Hi havia serfs que tenien diversos propietaris; però aquests propietaris formaven entre ells una mena de societat, que era el vertader senyor). Quan canviava d’amo, el serf es transmetia per un preu com si fos un bé qualsevol; se’l venia, se’l rebia en herència.
En principi el serf no s’escapava mai del seu senyor. No importa quan lluny estava d’ell, hi continuava lligat; no cessava d’estar obligat a ell o als deures de la seva condició. Les grans comunitats eclesiàstiques també posseïen un bon nombre de serfs que, establerts a fora dels seus dominis, romanien submisos, de dret, sinó de fet. Se’ls anomenava serfs forans. Aquests forans, a més, sovint se n’anaven amb els senyors. Per això, alguns monestirs ben aviat van jutjar avantatjós alliberar-los. Però ho feien a uns preus d’or que els serfs acceptaven pagar. No es podien considerar lliures fins que ho pactessin amb el seu senyor.
El serf era “l’home del senyor”. S’aplicava tant al vassall com al serf. Què era ser un serf? Els trets característics del servatge han variat segons les èpoques, i sobretot segons els llocs. No hi havia una llei comuna a tot el regne, sinó simplement el costum local o el “costum del país”. Al segle xiv, quan un serf del rei sol·licitava la llibertat la Cambra de Comptes prescrivia una enquesta sobre la seva “condició”. Poc importaven els procediments anteriors dels que altres serfs de la mateixa regió podien haver estat objecte. Amb cada sol·licitud renovaven la recerca. Creien que sense aquestes enquestes individuals era impossible conèixer, de cada individu, l’abast dels drets del rei.
Els serfs tenien dues menes d’incapacitats: eclesiàstiques, si no havien estat afranquits no podien professar en cap orde; i de dret privat, les transmissions de successions i del matrimoni. El serf, pel fet d’estar domiciliat en una terra senyorial estava sotmès a les mateixes obligacions o càrregues que els altres habitants lliures. Alhora que serf era també ocupant.
Els drets servils eren tres: le chevage, le formariage i la mainmorte. A aquests alguns hi afegien la taille a volonté —als homes lliures se n’aplicava una de fixa. Le chevage era una taxa fixa de periodicitat anual sobre cada home o dona de corps. Era hereditària, sense tenir en compte la fortuna del serf i es pagava amb diner, rarament en espècie. L’interès d’aquesta capitació era quasi simbòlic, era un signe de servitud, qui el pagava es reconeixia com a serf. Le formariage i la mainmorte van néixer de les incapacitats jurídiques a les que estava sotmesa la família servil. Els serfs i les serves d’un mateix senyor solament es podien casar entre ells, si un serf es volia casar amb una serva de fora, havia de demanar permís al senyor. Quan es permetia era a canvi d’un preu que variava segons la fortuna d’un i les necessitats de l’altre. La mainmorte era quan, en certs casos, el senyor recollia l’herència del serf. Si un serf moria intestat i no tenia hereus en línia directa entrava en joc el dret de mainmorte.
Segons Marc Bloch abans de la mort de saint Louis (Lluís IX de França (1226-1270)), le chevage es percebia de forma regular —i una quantitat fixa— i això li donava un aire de legitimitat. D’aquest sistema no hi havia res que cridés l’atenció, ni la pecúnia ni incidents en la percepció. Le formariage i la mainmorte —sobretot aquest últim— presentava altres trets. Si deixaven de tenir descendència s’aplicava la mainmorte i si un fill cercava una unió a fora, el formariage. El senyor en qualsevol dels dos casos demanava el seu dret. Però hi havia moltes dificultats per fixar la quantitat a percebre —sobretot en aquests dos darrers drets servils— ja que la variabilitat dels ingressos escapava a tota previsió (Bloch 1996: 36-38).

A la Corona d’Aragó

Les Corts de Cervera de 1202 van aprovar el dret de maltractament dels pagesos per part dels seus senyors. Aquesta llei va ser fruit de la reclamació que havien fet els senyors catalans de poder maltractar amb impunitat els seus pagesos. Aquest privilegi va ser característic de la Catalunya Vella, ja que a la Nova la majoria de pagesos eren tinents lliures. Va ser el dret —que es va afegir als de remença i els mals usos— més injust, ja que treia llibertat a homes que no eren esclaus. Aquesta imposició va conduir a la guerra dels remences de la segona meitat del segle xv.
Els maltractaments eren exaccions arbitràries —per exemple les toltae i forciae— imposades sense cap justificació. De fet la llei de Cervera no aprovava pas els mals tractes sinó que prohibia la intervenció reial i condonava els abusos senyorials. Aquesta opressió podia arribar, a part de les confiscacions, a l’ús abusiu de la violència física. Sobre aquesta llei, Paul Freedman diu que

El capítol “Similiter” dels Usatges de Barcelona prohibia als senyor maltractar els seus cavallers (milites) i prendre’ls injustament les terres, i donava a l’autoritat pública el poder de defensar els vassalls en aquest casos. En abrogar aquesta llei per als rústics, les Corts de Cervera i d’altres lleis posteriors definien una classe subordinada a la qual no es podien aplicar les proteccions consuetudinàries. Una classe força extensa, de fet, perquè la paraula rustici abraçava més que l’estrat més baix de la societat rural (Freedman 1988: 112-113).

Freedman també comenta que Jaume de Montjuïc havia admès que «el ius maltractandi havia estat sancionat per una llei humana però que no estava en harmonia amb la llei divina» (Ibid. 114). Aquesta llei es considerava irreconciliable amb la tradició legal, ja fos la romana, la catalana o la divina. També refereix el cas de Pere Ermengol que va apel·lar contra el comportament injust del seu senyor i com el jurista anònim va declarar a favor del pagès oprimit «que ja que no es podia maltractar els esclaus, encara amb més raó s’havia de protegir homes lliures com Pere Ermengol» (Ibid. 116). El jurista gironí Tomàs Mieres, a l’Apparatus sobre les constitucions de Catalunya que va acabar de redactar el 1439, invoca la llei divina com un obstacle infranquejable pel ius maltractandi. Freedman conta que

Segons Mieres, el rei ha de governar d’acord amb la llei divina, tal com demostren els Salms i el Llibre de Saviesa. La llei humana generalment ha d’imitar la llei divina, tal com dicta el Decretum i el dret dels gots. El rústic no és un esclau, ens recorda Mieres, i té un dret d’usdefruit. La confiscació de les seves propietats sota el pretext del ius maltractandi no és res més que una mena de robatori que viola el que estipula la Bíblia i els drets canònic i romà. A més a més, s’oposa a la injunció bíblica d’estimar el proïsme (Ibid. 118-119).

La conclusió de Mieres era que el rei i les Corts no poden forjar lleis contràries a la voluntat de Déu. La prova definitiva de la seva nul·litat era la incompatibilitat amb els manaments bíblics. Aquest malson va durar fins a l’any 1486 quan la Sentència de Guadalupe va abolir els mals usos i el ius maltractandi.
A l’Edat Mitjana es va donar molta importància a la maledicció de Noé per emprar-la com a excusa per a la servitud. Paul Freedman diu que «a manumission document of 1301 from Berne liberated a serf “from the curse of Noah”» (Freedman 1999: 99). I també relata el punt de vista de Wycliffe sobre l’atribució de culpabilitats per l’esclavitud:

Wyclif contemptuously rejected any effort to trace oppressive lordship to punishment for Cain’s or Ham’s sin. In his tract “De servitute civili et dominio seculari,” written in 1378, he ridicules the notion that Cain was the progenitor of servile orders, for all his descendants perished in the deluge (and Abel is not reported as having any offspring). Some progeny of Shem and Japheth have been unfree, while conversely (as Atto of Vercelli had noted) the line of Ham includes rulers (specifically, according to Wyclif, the Pharaohs) (Ibid. 103).

I quant a la senyoria medieval refereix que

Petrarch had stated in rather general terms that there was not such thing as a “good lord” because lordship limited one’s freedom and property, and because the only true lord was God Himself [...] Petrarch notes that all blood is the same color and that a renowned father is seldom followed by an equally worthy son. Nobility depends on the way one’s life and death unfold; it is not a matter of birth. Petrarch then states that all mankind has a common origin. Over time the same blood has produced individuals of high and low rank, so that, quoting Plato’s Theaetetus, “there is no king who did not come of slaves, and no slave who did not come of kings” (Ibid. 67-69).

Veiem que Petrarca opinava que aquesta distinció de classes entre senyors i serfs limitava la llibertat d’aquests últims quan de fet tots tenim el mateix origen.
Al llarg de la història s’ha vist normal la divisió de la societat en diversos nivells de riquesa, privilegi i treball. S’ha cregut necessària la cooperació entre els ordres socials diferents per tal que sobrevisqui la societat. És un tema tractat per moltes autoritats des de Plató i Ciceró fins a sant Agustí passant per l’apòstol Pau que en parla amb aquesta naturalitat:

Esclaus, obeïu en tot els vostres amos d'aquest món, i no tan sols per acontentar-los quan us vigilen; obeïu-los amb un cor senzill per respecte al Senyor. Sigui quin sigui el vostre treball, feu-lo de cor, pel Senyor i no pels homes, sabent que el Senyor us donarà en recompensa l'herència del cel. L'amo a qui serviu és el Crist. El qui actuï injustament rebrà el que li correspon per la seva injustícia, perquè Déu no fa distinció de persones (Colossencs 3,22-25). 

L’apòstol no discuteix el fet que alguns fossin esclaus dels altres, encara que al final, en dir que Déu no fa distinció de persones, ja està donant a entendre que no és correcta aquesta desigualtat social.
            Francesc Eiximenis dedica els dinou capítols finals del segon tractat del Dotzè del Crestià (Capítols 338-356, transcripció inèdita d’Enric Tremps) —que tracta sobre els elements essencials de la vida urbana— a parlar de la necessitat de la servitud en les ciutats i, en començar a explicar el tretzè adjutori per a la ciutat, diu:

Lo tretzè adjutori e cosa necessària a la ciutat per tal que sie assí bestant si és que hage qui la servescha. E deus açí saber que comunament lo servey domèstich de la ciutat del qual açí par parlam si està en servicials e escuders e en missatges e serventas e en esclaus (Ibid. cap. 338).

Segons Eiximenis hi ha quatre tipus d’esclavitud: «Catius servicials hi ha en quatre maneres: la primera s’apella de cativatge natural, la segona de cativatge fortunal, la terça de cativatge personal per venda personal, la quarta de cativatge legal» (Ibid. cap. 341). Amb esclavitud natural es refereix a les persones que no són prou intel·ligents per fer segons quines feines però, com que són fortes, poden ésser esclaus dels altres; la fortunal és quan algú és fet presoner —normalment— de guerra; la personal quan un hom es ven a si mateix com a esclau; i amb la legal vol dir la compra i la venda d’esclaus d’acord amb les lleis que les regien.
Més endavant, Eiximenis recalca per què els esclaus són necessaris a la societat: «Aytals servidors ha mester la ciutat per son servey en tant que sens lur servey o sens servey d’altres qui tinguen lur loch jamés la ciutat ne neguna comunitat no pot ésser ben servida» (Ibid. cap. 347). El tractat d’Eiximenis comenta fins i tot de quina manera un esclau podia ésser afranquit. Per exemple podia aconseguir la llibertat entrant en la vida religiosa: «Si emperò lo catiu se fa monge o altre religiós, lo catiu deu esperar per tres ayns a fer sa professó e, si enfre l’ayn son senyor no l’a demanat, lo catiu és franch» (Ibid. cap. 345).
Encara que Eiximenis parla de la servitud amb tanta naturalitat, en aquest segon tractat reconeix que en el principi no havia estat així i que han estat les lleis humanes les que ho han provocat: «Los hòmens naturalment foren franchs tots en lo començament del món fins que les leys fetes per ells matexs ne faheren alguns catius» (Renedo 2005: 337). El text d’Eiximenis és, bàsicament, de caràcter jurídic i es fonamenta en les decretals —el dret canònic— i en el dret civil, però també cita en moltes ocasions les Sagrades Escriptures i d’altres autoritats. O sigui que la desigualtat, de fet, no és que fos excusable, sinó que era realment necessària per al funcionament de la societat. Però l’esclavitud representava una discriminació absoluta i no era tan fàcil d’explicar com les simples diferències de riquesa o fortuna.
Durant l’Edat Mitjana es va repetir molt la fórmula Ubi non delinquimus pares sumus en clara al·lusió a la creació de l’home narrada en el Gènesi: «Déu digué: “Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres”» (1,26). I del pecat original: «Després va dir a l'home: “Ja que t'has escoltat la teva dona i has menjat el fruit de l'arbre que jo t'havia prohibit [...]”» (3,17). Mentre no havia pecat, tota  la humanitat —dues persones— era igual i lliure. Davant d’aquest enfocament de la qüestió, sempre queda el dubte de què hauria passat si la primera parella humana no hagués desobeït Déu (Aquest tema —que no és el propòsit d’aquest assaig— el tracten tant sant Tomàs d’Aquino en la seva Summa Teològica com Francesc Eiximenis en Lo Crestià).

Conclusió

A la introducció parlàvem del possible origen de l’esclavitud, ja fos per maledicció divina o patriarcal. Després hem considerat alguns aspectes de la servitud de la França des de Lluís VI fins a Lluís IX i com en aquell període s’havien imposat els drets servils de le chevage, le formariage i la mainmorte, i com van representar problemes les seves percepcions. A continuació hem entrat a la Corona d’Aragó i hem vist que s’hi va aplicar el ius maltractandi, que va portar —lògicament— molts conflictes, ja que era un abús inhumà. També hem pogut constatar com personatges de l’època en d’altres indrets —com Wycleff i Petrarca— van referir que les raons amb les que volien justificar les pràctiques de l’esclavitud i de la servitud no tenien veritable base, ja que en la història hi ha hagut reis que en provenien i viceversa.
A continuació hem constatat com personatges de la talla de Francesc Eiximenis parlen de l’esclavitud i de la servitud com a una cosa que la comunitat necessita per funcionar bé. És clar que sí, la pagesia, que és qui ha estat principalment en servitud, no era una minoria i el seu treball en els camps nodria tots el altres ordres socials. Encara que aquesta ha estat una anàlisi molt superficial del tema, podem concloure que l’esclavitud i la servitud han existit —no solament a l’Europa medieval sinó a tot el món i durant tota la història humana— perquè l’home ha anat cercant excuses històriques per promulgar lleis amb aquesta finalitat.


Enric Tremps

Bibliografia

Bíblia Catalana Interconfessional, Barcelona, Claret, 2002
Bloch, Marc, 1996, Rois et serfs : un chapitre d'histoire capétienne et autres écrits sur le servage, Paris: Boutique de l’histoire.
Eiximenis, Francesc, Xavier Renedo, 2005. Dotzè llibre del crestià. Obres de Francesc Eiximenis. Vol. 1. Girona: Universitat de Girona etc.
Freedman, Paul, 1988, Assaig d'història de la pagesia catalana : segles XI-XV, Barcelona: Edicions 62.
Freedman, Paul, 1999, Images of the Medieval Peasant, Stanford: University Press.

divendres, 18 de febrer de 2011

Jornada de portes obertes a la UdG

Avui s'ha celebrat la "Jornada de portes obertes" a la Universitat de Girona. A la Facultat de Lletres hi ha hagut molt de moviment. Hi han anat molts de joves que seran els nous estudiants del curs 2011-2012. El meu director de tesi Xavier Renedo i jo hem instal·lat unes taules al claustre, al costat de la Sala de Graus, per ensenyar-los el Taller d'Impremta i amb els tipus d'impremta els hem personalitzat i plastificat uns punts de llibre. A més, els hem lliurat un sobre "a un/a estudiant indecís/a" amb una carta d'un/a estudiant de primer curs amb un missatge encoratjador.


dijous, 17 de febrer de 2011

Subordinades adverbials finals


Introducció

Per aquest treball m'he basat, principalment, en el tema “Les construccions causals i finals” de la Gramàtica del català contemporani (Cap. 27), però alhora consultant el tema “La subordinazione. Le frasi finali” a la Grande grammatica italiana di consultazione (XIII.2.5, p. 818-825) i, sobretot, els temes “The semantics and grammar of adverbials” i “Syntactic and semantic functions of subordinate clauses” dins A Comprehensive Grammar Of The English Language (Cap. 8 i 15).
A continuació presento una definició de les subordinades adverbials finals i una enumeració dels seus aspectes semàntics i sintàctics principals.

Definició

Les subordinades adverbials finals expressen la finalitat de l'acció denotada pel predicat principal, la qual cosa fa necessari un agent en l'oració principal i que l'esdeveniment o situació denotats per la subordinada siguin posteriors al temps de la principal (GCC, 18.3.2.1 (ii) Finals, p. 2288):

1)                   Va venir perquè li deixessis diners.
2)                   Van convocar l'assemblea per donar explicacions.
3)                   L'ho invitato qui perché anche lui sia al corrente.
4)                   He bought the book so as to [or in order to] study metaphysics.

Aspectes semàntics

1.                   La funció semàntica d'agent (implícit o explícit) en el predicat principal és una condició que les legitima:

(a) La Rosai va contractar l'Antonij per Øj enllestir la feina.
(b) El delegati va portar-hi quatre oficialsj per Øj acabar els informes.
(c) Øi elj van enviar a Roses per Øj seduir la Marta.
(d) La Marinai se'n va anar a la matinada perquè no lai veiessin.
(e) Abbiamo trovato un luogo adatto per girare il film.
(f) Il parco è stato distrutto per compiacere qualcuno.
(g) Giannii l'ha fatto per Øi aiutarti.

Interpretació agentiva latent:
Passives:
(h) La ciutat fou conquerida per intimidar els aliats.
(i) El quadre fou venut per aconseguir diners.

Agent indeterminat:
(j) Les reunions s'han ajornat perquè l'Antoni hi pugui assistir.
(k) Es van recollir les signatures per publicar-les al diari.
(l) S'arribarà a Menorca a les cinc per tenir temps d'anar als hotels.
(m) En aquella competició es corria de valent per obtenir la copa.

El subjecte és zero per indefinit i l'objecte directe passa a ocupar el lloc de subjecte gramatical:
S Ø; Od S

2.                  Contextos no agentius:

(a) La Cristina (ha de/necessita) saber llatí per anar a Roma.
(b) En Joan vol ser pintor per conèixer la vida dels artistes.
(c) Li calen aquestes faldilles per anar a to.
(d) Hi ha quaranta dies per presentar recurs.
(e) È necessaria molta pazienza perché questo lavoro riesca bene.
(f) Bisogna alzarsi presto per vedere il sorgere del sole.

Sembla que la propietat semàntica relacionada amb l'obligació permet l'adjunció de l'oració amb per.

Caldre es comporta de forma diferent, pot actuar de predicat principal seleccionant com a argument una oració, tant finita com no finita (g, h) i pot tenir arguments nominals i rebre, igualment, un adjunt amb per (i), o no tenir-ne (j):

(g) Cal que la Cristina canti, perquè se n'adoni, de la seva veu.
(h) Li cal cantar, perquè se n'adoni, de la seva veu.
(i) Li calen aquestes faldilles per anar a to.
(j) Calen tres setmanes perquè la Cristina se n'adoni, de la seva veu.

Altres exemples no agentius:
(k) L'Albert té tres mesos per sol·licitar la beca.
(l) La Rosa té el compte corrent per pagar el lloguer.

Aspectes sintàctics

3.                  No estan subcategoritzades pel verb, per tant no són arguments del verb sinó adjunts del predicat, de frase o disjunts.

4.                  Tenen una relativa llibertat de col·locació:

(a) Per oblidar-la, el Pep se'n va anar del país.
(b) El Pep, per oblidar-la, se'n va anar del país.
(c) El Pep se'n va anar del país per oblidar-la.

Els adjunts frasals són els que tenen més mobilitat, en general, admeten tant aparèixer en posició inicial, com intercalada, com postverbal; els del predicat no en tenen tanta i en el cas de les finals no deixen traça.

5.                  Poden ser oracions finites o no finites, com moltes altres:

(a) T'he deixat el llibre a la taula perquè t'ho miris.
(b) El Miquel ha portat els llibres per estudiar.

6.                  Subordinadors (preposicions i locucions adverbials):

Oracions no finites: per, per tal de, a fi de, amb la intenció de, amb l'objectiu de i amb el propòsit de.

(a) Va anar a Menorca per descansar.
(b) L'han despatxat per (tal de) reduir les pèrdues de l'empresa.
(c) Turn the volume down so as not to wake the baby.

Oracions finites: perquè, per tal que, a fi que, amb la intenció que, amb l'objectiu que i amb el propòsit que.

(d) Va venir perquè li deixessis diners.
(e) The school closes earlier so (that) the children can get home before dark.

Oracions amb imperatiu: Admeten el nexe simple que. 

(f) Amaga't, que no et vegin.
(g) Surt, que et vegin.
(h) Agafa't, que no caiguis.

7.                  Segons la proposta Coromines-Solà no cal usar per a davant d'infinitius perquè per davant d'infinitiu sempre correspon a un ús final o de destinació:

(a) Jo vaig allargar els braços per agafar-lo.
(b) No tenen llet per (a) donar als malalts.
(c) No tenim prou vianda per (a) donar als malalts.

8.                 Restricció modal de subjuntiu (si no s'usa l'infinitiu):

(a) Ara truca perquè li expliquis l'exercici (GCC, 25.2.4.1 Oracions finals, ex. (135) a, p. 2851) (subjuntiu volitiu).
(b) Li ho va permetre perquè tingués més dies lliures.
(c) Ti ho telefonato perché non ti sentissi sola.

9.                  Preguntes que ens podem fer per veure si és una subordinada final: Per (a) què?, Amb quina finalitat?, Amb quin propòsit?

10.              Proves per determinar la funció sintàctica d'adjunt:

(a) T'he deixat el llibre a la taula perquè t'ho miris.
(b) L'ho lasciato sulla scrivania perché tu gli dia un'occhiata

Oració clivellada:
(c) És perquè t'ho miris que t'he deixat el llibre a la taula.

                Negació contrastiva:
(d) T'he deixat el llibre a la taula perquè t'ho miris, no perquè ho donis per acabat.

                Ús del quantificador:
(f) T'he deixat el llibre a la taula només perquè t'ho miris.

11.               Adjuncions externes a l'oració (Segons la GCC però la de Quirk en diu disjunts d'estil):

(a) Aquí no es fuma, perquè quedi clar el que penso.
(b) Perché sia subito chiaro come la penso, qui non si fuma.

És la finalitat per la qual es produeix l'enunciat principal, no pas la finalitat de l'enunciat; és superordinada.

12.              Distinció entre adjunts finals i adjunts de nom:

Frase ambigua:
(a) El Miquel ha portat els llibres per estudiar.

Interpretació d'adjunt del nom:
(b) En Miqueli ha portat els llibres per Øarb estudiar.
(b') *En Miqueli ha portat els llibres per tal d'Øarb estudiar.

Interpretació d'adjunt del predicat:
(c) En Miqueli ha portat els llibres per Øi estudiar.
(c') En Miqueli ha portat els llibres per tal d'Øi estudiar.

Com a adjunt del nom la frase (b') és agramatical però com a adjunt del predicat la (c') és correcta, a més en introduir la locució per tal de l'oració (c') esdevé un adjunt frasal ja que aquesta permet una gran mobilitat.

Conclusió

En consultar les gramàtiques per fer aquesta anàlisi, m'he trobat amb diferents sistemes de classificació. La Gramàtica del català contemporani és de difícil consulta ja que mescla les construccions causals i les finals en el mateix capítol i perquè   barreja les explicacions i els exemples d'ambdues classes de subordinades i, a més a més, hi ha altres capítols que toquen el mateix tema (Per exemple els capítols 18 i 25). L'espanyola de Bosque l'he descartada perquè fa massa subclassificacions de tipus d'oracions. La italiana de Renzi està força bé, dintre el capítol de la subordinació hi ha un subtítol dedicat a les frases finals el qual ordena de forma clara: Definizione, Proprietà semantiche, Proprietà sintattiche, etc. Però la que sobresurt per la seva qualitat, claredat i bona estructuració és la gramàtica anglesa de Quirk perquè presenta les Syntactic functions of subordinate clauses, les enumera i passa a explicar-les i exemplificar-les; amb els Semantic roles fa el mateix.
Els exemples en català són de la Gramàtica del Català Contemporani, en italià de la gramàtica de Renzi i en anglès de la de Quirk. La raó de citar exemples de les gramàtiques italiana i anglesa és mostrar que aqueixes concorden amb els punts que es volen demostrar en català.

Bibliografia

Quirk, Randolph, et al., A Comprehensive Grammar Of The English Language, London, Longman, 1985.
Renzi, Lorenzo, et al., Grande grammatica italiana di consultazione, Bologna, Il Mulino, 1991-1995.
Solà, Joan, et al., Gramàtica del català contemporani, Barcelona, Editorial Empúries, 2002.