Cercar en aquest blog

dissabte, 24 de febrer del 2007

Reflexió sobre errades en les edicions de llibres

Tot llegint la primera part del llibre Incerta glòria de Joan Sales en l'edició Club Editor de Barcelona del 1999, probable reimpressió del 2006, m'ha sorprès la quantitat d'errades que hi ha, moltes més que no pas en la segona edició, la del 1969. De fet n'he trobat unes catorze de les quals unes cinc són garrafals. Per exemple:
  • En comptes de dir que "les mosses ens posaven roses al trau de la guerrera", diu que eren les masses.
  • Diu "arangada amb vitxo" en comptes de bitxo.
  • En comptes de dir "de la color de la capa de Ecce Homo" diu Ecce Home.
  • Parlant d'Abraham quan volia enterrar la seva dona, en comptes de dir "aquella gran caverna on volia enterrar la seva dona" diu aquella gran taverna.
Aquestes són solament una mostra, n'hi ha més. Probablement, aquestes errades siguin degudes a l'ús d'eines informàtiques que corregeixen els textos de forma automàtica. De tota manera, jo em pregunto: no hi ha cap ésser humà que revisi el que fan les computadores?

En el tema de l'edició i correcció o revisió de textos, crec que hi ha —com en el de la traducció— una peça clau: la intervenció directa de l'ésser humà. Res no pot suplir la revisió humana directa. Els correctors ortogràfics i/o gramaticals dels processadors de textos, així com els programes de traducció automàtica, no poden captar les subtileses que el cervell humà sí pot.

El que em costa de creure és que algunes editorials s'atreveixin a publicar llibres d'aquesta manera tan barroera i més tenint en compte que, en aquest país, els llibres són molt cars.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Una bona reflexió, per començar.

De fet, com va dir algú, hi ha errors d'edició que milloren l'original. Que siguin les "masses", els qui facin florir els traus és més genuïnament èpic -i menys marcat quant al gènere- que no pas les "mosses". I com que som en temps de llenguatge políticament correcte... vés a saber fins a on arriba la saviesa del corrector!

Però això del "vitxo" sí que mereix un comentari des del punt de vista de la gramàtica, perquè el "vitxo" no és un "bitxo" (ço és, cap "bicho"). Sembla que l'etimologia apunta cap a "vit", un element que pot resultar "picant" i que, si més no, resulta "xocant" amb aquesta grafia.

Enhorabona i fins aviat.