Cercar en aquest blog

dissabte, 31 de març del 2007

El nou Diccionari de la llengua catalana

Sóc un lector habitual —on line— del diari Avui. Aquest rotatiu l’any passat ja informava de la propera publicació de la segona edició del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans. Aquell article[1], ja deia que el diccionari «serà una de les novetats més atractives del Sant Jordi 2007». Però fixem-nos en el títol que portava “2.420 mots més”. Era l’esquer per a pescar peixets desprevinguts. Compte! Dins l’article hi havia el subtítol “Èxit comercial”. Aquí recordava l’èxit de la primera edició i que «El DIEC és el diccionari normatiu i de referència de la llengua catalana [...]» i bla-bla-bla.

En arribar el mes de març d’enguany, la cosa ja es dispara. Ara comencen a sortir articles a dojo. El primer[2], el del dia 20, “Famosos per al nou diccionari de l’IEC” ens diu que «L’obra, [...], tindrà el tractament publicitari d’un “best seller”, amb anuncis a la televisió». Avisa que «El preu de venda al públic serà de 67 euros i el 29 de març ja serà a les llibreries».

El segon[3], el del dia 21, “El DIEC ja inclou «cabró» i «morrejar»” esmenta que és «una obra de 1.865 pàgines» i que «L’obra consta de 2.422 articles més que l’edició anterior. En total en té 69.988». Noteu que amb sis mesos els mots nous s’han incrementat amb dos. Aquí també ens parlava que dels exemples «l’increment és de 6.234: de 44.000 a 50.234». Aquest article ens recordava que està «Tot a punt per Sant Jordi», etc.

El dia 27, amb el tercer[4] article, la cosa ja comença a esdevenir mística: “L’Institut reescriu la seva bíblia”. L’articulista ens diu que «l’Institut traspua la tranquil·litat del qui finalment ha posat al dia la seva obra de referència, la seva bíblia, de manera que no se’n plantegen una tercera edició». Aquest article ens calmava els nervis, ara ja podrem escriure sense que ens peguin un cop de regle als dits lífting, pírcing, xat, bàrman, pizzer, etc. També ens tornava a “informar” que al nou diccionari «S’han introduït 6.234 nous exemples (ara n’hi ha 50.234 respecte als 44.000 d’abans)».

Dia 29. El diccionari en qüestió ja és a les llibreries de tot Catalunya. Torna a sortir un article al respecte. El quart[5]. Tornem a amaçar. Ens fa tota una relació de paraules que s’han afegit ordenades per temàtica. L’article amb gran “saviesa” ens deia: «Moltes ja les fèiem servir sense saber que encara no eren al diccionari, però aquestes coses van així: primer l’ús i després la llei». Ara podrem prendre un brandi i posar quètxup a l’hamburguesa i ens podrem emprenyar sempre que calgui.

Però l’article, sobre aquest tema, que m’ha agradat més —fins ara— és el del dia 30, el cinquè[6]. Diu que “Pinta bé, però no hi surt «cabrejar»”. De moment però, ens podem emprenyar que ja és molt! Hi sortien les opinions d’escriptors i lingüistes sobre el nou diccionari. Joan Solà —lingüista— comenta que «El més notable d'aquesta edició és la millora tècnica en la disposició i en l'elaboració del material». Màrius Serra —escriptor i enigmista— recorda que «Salvador Espriu ja va fer un article cabrejat per no poder-se cabrejar». No n’hi ha per menys, home! Carme Junyent —lingüista i especialista en llengües africanes— diu que «S'inclou molta informació sobre llengües i ètnies africanes i d'arreu del món». Jesús Tuson —lingüista— parla de la "neteja" que s'ha fet en els exemples «[...] s'ha anat en compte amb la discriminació sexual. És un diccionari que està per la igualtat». Albert Pla —cap d'edició de l'Avui— sentencia «Veig un error no donar informació dialectal ni tampoc fonètica (com hem de pronunciar progre?). I «em molesta l'operació comercial que s'ha muntat per fer-lo "el llibre més venut de Sant Jordi"». Isabel-Clara Simó —escriptora— afirma que «l'equip de lingüistes que l'ha fet és de tota solvència». Però, l’opinió que hi surt i que m’ha impactat més és la de Manuel Delgado —antropòleg. La transcric íntegra pel seu valor instructiu:

«El que a posteriori pugui reconèixer qualsevol llengua del món en el seu diccionari és irrellevant. Em sembla trivial que es reconegui el que ja diem. No fan res més que reconèixer el que ja hi ha. És tan poc rellevant el que digui la “Reial Acadèmia Catalana” com qualsevol altra acadèmia. No serveix de res».

Ostres! Quina esgarrifança! Déu n’hi do! No? Resumim-ho! Hi ha hagut una campanya comercial ferotge. Sembla que s’hagi publicat una troballa inèdita dels clàssics. Segurament si fos així no li donarien tanta importància. Perquè ací, a Catalunya, el que importa més de tot segueix essent la pela. Amb els comentaris dels professionals hi estic —parcialment— d’acord amb tots. Potser destacaria —ja que és una cosa amb la que coincidim— el que fa Albert Pla quant a la transcripció fonètica. En un bon diccionari no hi pot faltar.

[1] Redacció (2006). “2.420 mots més”. Avui 30 set.: 45.
[2] Aragay, Ignasi (2007). “Famosos per al nou diccionari de l’IEC”. Avui 20 mar.: 38.
[3] Aragay, Ignasi (2007). “El DIEC ja inclou «cabró» i «morrejar»”. Avui 21 mar.: 41.
[4] Aragay, Ignasi (2007). “L’Institut reescriu la seva bíblia”. Avui 27 mar.: 36-37.
[5] Redacció (?) (2007). “Mots per estrenar”. Avui 29 mar.: 42.
[6] Castells, Ada (2007). “Pinta bé, però no hi surt «cabrejar»”. Avui 30 mar.: 47.

diumenge, 18 de març del 2007

Cogitació sobre la ela geminada

En les Converses Filològiques de Fabra ja trobem el tema que ens ocupa. En la número 323 del 21/02/1923, comenta que per representar la ela geminada s’havia optat per intercalar un guionet entre les dues eles. Això la distingiria de la l palatal representada amb dues eles. Però aquesta forma amb el guionet donava a la paraula aspecte de mot compost. A causa d’això l’Institut va decidir representar la ela geminada amb un punt volat intercalat.

En començar a emprar aquesta nova grafia, es va constatar que la impremta utilitzava tres caràcters l, · i l. La distància entre les dues eles era massa gran. Es veié la necessitat de fabricar la matriu ŀl fent que tot plegat fos una sola peça. L’ús d’aquesta matriu va comportar errors quan s’havia de partir el mot a final de ratlla. No podien partir una lletra que era una sola peça. En aquests casos s’havien d’emprar tres peces: l, -, l.

La ela geminada en l’era digital

Evidentment els processadors de textos que utilitzem en els nostres ordinadors tenen la possibilitat d’escriure la ela geminada amb dos símbols: ŀ i l o Ŀ i L. Quasi ningú ho sap i per tant no es fa servir gairebé gens. Una quantitat una mica més gran de persones emprem la seqüència l·l, encara que aquesta ocupa l’espai de tres caràcters i a més a més fent-ho així no funciona correctament la indexació.

Acabo de llegir un article en PDF: «Lletra de convit per la ela geminada» el qual defensa la implantació d’un caràcter únic per a la ela geminada. Ara bé, digueu-me agosarat però, jo crec que un caràcter únic pot presentar problemes a l’hora de partir el mot a final de ratlla. La ela geminada serà una lletra però la pronunciació es fa en dos cops. Geminar és doblar. Per exemple il·legal no el pots dividir amb i-/l·le/gal, has de dividir-ho així: il-/le/gal. Sortosament en la majoria de casos, com per exemple quan emprem un processador de textos, fem servir l’opció de justificació del paràgraf i l’escrit no talla cap paraula, totes romanen senceres. El problema crec que pot ser més freqüent en les impremtes a l’hora de fer les composicions de les pàgines dels llibres.

Mentre no trobem una solució satisfactòria, jo seguiré utilitzant els tres caràcters, l·l, els quals són prou fàcils d’emprar de forma ràpida tal com se’ns mostra en el web de la UPC.