Cercar en aquest blog

dimecres, 10 de novembre de 2010

El català no morirà


Resum del llibre El català no morirà. Lluís-Anton Baulenas, Edicions 62, 2004, Barcelona, 265 pp. per Enric Tremps.

Baulenas ens recorda que encara que per als catalans el català sigui una passió de fet, després de més de trenta anys d'Estatut, un catalanoparlant no pot viure completament en català a Catalunya. Per tant, seguim essent ciutadans de segona i davant d'aquesta situació planteja les preguntes següents: Per què no s'ha mort? Per què es pot morir? I, quines són les perspectives de futur?

Per què no s'ha mort?

El català no s'ha mort, diu, per dues raons: una actitud passiva i per activisme. A partir de 1714 se'ns van imposar unes normes castellanitzants però mai no hem deixat de parlar en català, li tenim una fidelitat apassionada. A més hem transmès la nostra parla als fills: resistència passiva. L'activisme el demostrem amb l'amor i passió —estat del qui pateix— que tenim pel català. Després de dues dictadures, una guerra civil i una transició democràtica continuen els debats apassionats.

Per què es pot morir?

Baulenas recorda que el 1990 els filòlegs Modest Prats, Albert Rossich i August Rafanell van fixar la minoració definitiva del català a partir del 2040. De fet, els sociolingüistes diuen que la sensació d'inexistència d'una llengua es dóna quan la massa de parlants d'aquesta és del 15-20% de la població —a Andorra, per exemple, ja és inferior al 30%. També comenta que fa cinquanta anys en els mercats hi havia els rètols en castellà però la gent hi parlava en català; ara hi ha els rètols en català però la majoria de la gent hi parla en castellà; abans era en un àmbit informal, ara en un de formal —de diglòssia. La morfologia i la sintaxi del català cada vegada s'acosten més al castellà. Per tant, per què es pot morir el català? Ens en dóna quatre causes: per culpa dels polítics catalans, dels ciutadans, del món i del segle, i de la política espanyola.

Es pot morir per culpa del polítics catalans perquè han atorgat poca entitat a la Direcció General de Política Lingüística, no han marcat objectius finals clars i concrets per assolir la normalitat, han fet els ulls grossos i han tingut una actitud negligent davant del sector industrial i empresarial —heu vist mai un prospecte d'un medicament en català? I han estat febles amb les productores cinematogràfiques quant al tema del doblatge.

Es pot morir per culpa dels ciutadans perquè hi ha una indiferència creixent, per la síndrome d'Estocolm —ens creiem que no s'ha d'imposar el català—, per la responsabilitat social de les escoles i universitats que creuen que han de transigir per atreure més clients i en el món global el català no és rendible, i per l'actitud dels mitjans de comunicació TV3 i C33 amb publicitat en castellà —sobretot per Nadal.

Es pot morir per culpa del món i del segle perquè el nou internacionalisme és un entrebanc, perquè les cultures minoritàries sense estat tenen més mala imatge que mai, i perquè la Unió Europea és una unió d'estats.

Es pot morir per culpa de la política espanyola perquè per a l'Estat és un esforç sobrenatural acceptar la diversitat d'una manera que no sigui purament simbòlica, perquè quan es va crear TV3 el govern volia que servís per ensenyar els catalans a beure amb porró —no es recordaven de l'article 3 de la Constitució—, perquè l'Espanya plurinacional s'ha de fer contra el govern central no pas amb ell, i perquè l'estat que ens acull no ens accepta de debò com a part integrant seva.

Perspectives de futur

Segons Baulenas de cara al futur hi ha dues propostes: Fe, esperança i caritat; o escapar a mons paral·lels. Fe en nosaltres mateixos, esperar que el govern català sigui més valent i s'atreveixi a aplicar l'article 3.3 de l'Estatut —perquè «les actituds porugues mereixen compassió, però no es fan estimar» (Salvador Cardús, Avui 17/1/2003)—, i confiar que el govern espanyol serà més comprensiu i farà una bona lectura de l'article 14 de la Constitució.

O escapar a mons paral·lels: tenint en compte la dita de René Descartes «Cogito, ergo sum»  nosaltres podríem dir "Penso [en català], així doncs, existeixo [en català]. Enmig de tantes realitats virtuals, podríem crear un aparell de catalanitat virtual i decidir que la realitat serà només allò que vulgui el nostre pensament i, si al final ens estavelléssim, almenys ens estavellaríem en català.

Finalment, Baulenas planteja la pregunta: i si el català es mor? La resposta: doncs, esperar que ressusciti. Cal creure en la resurrecció —diu—, els cristians en la dels morts, i els catalans, en la del català. I recorda que de fet això és el que ha passat amb l'hebreu. L'any 1948, quan es va crear l'estat d'Israel, l'hebreu era una llengua emprada solament en la litúrgia jueva i ara és la llengua oficial d'aquell estat. I acaba dient que «hem reflexionat apassionadament sobre la nostra llengua i ens hem enyorat: Pot enyorar-se el que no s'ha tingut, el que no es té i el que no es tindrà?»