Tan importants que pensem que són les coses que
fem durant tot l’any i, ves per on, quan arriba l’estiu —sobretot el mes
d’agost— res no té la importància que se li donava. Sembla com si el món s’aturés.
Els polítics, que pareixia que si no sortien dient les mil i una el món s’acabava,
de cop i volta, desapareixen del mapa com per encanteri. Cerques una farmàcia i
—del piló que n’hi ha— solament en trobes una o dues i ves a saber on. El
mateix et passa si cerques una fleca —poques que n’hi ha que facin pa, vull dir
pa, pa— i encara de les dolentes et costa trobar-ne una d’oberta. Si has d’anar
al metge, calça’t! El que et visita habitualment no hi és, hi ha un substitut.
Això sí, no ho dubtis, tan bon punt arriba el primer de setembre ocorre un
miracle, tot torna a rutllar com si no hagués passat res. Em recorda aquelles
seqüències d’algunes pel·lícules on es congela la imatge uns segons i després
reprèn l’acció. Sí, l’estiu, i sobretot el mes d’agost —per als que romanen a
les ciutats de residència habitual—, és una imatge congelada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada