La plena potestat del Papa

La teoria de la plena potestat del Papa durant l’època medieval

Introducció

La institució pontifícia, de l’edat mitjana, defensava tot un seguit de fets, suposadament històrics, que conduïen —segons ella— a la legitimació de la seva existència i de l’estatus que justificava. Va començar afirmant la preeminència del bisbe de Roma dient que era el cap principal de tots els altres bisbes d’arreu del món. Després —a la baixa edat mitjana— que l’Imperi pertanyia al papa i depenia del papa. Manifestava, doncs, tenir plena potestat tant sobre l’Església com sobre l’Imperi. En aquest breu assaig veurem quins són alguns d’aquests fets i quines les autoritats que l’Església citava per legitimar la seva posició i com hi va haver teòlegs —per exemple Marsili de Pàdua i Guillem d’Ockham— que hi van oposar arguments de pes.

Potestat del bisbe de Roma sobre els altres bisbes

El papes al·legaven que l’apòstol Pere va ser el primer bisbe de Roma i que havia rebut aquesta comissió del propi Jesús segons es llegeix en l’evangeli: «I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i les forces del reialme de la mort no la podran dominar. Et donaré les claus del Regne del cel; tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel» (Mt 16,18-19)[1]. I també: «Li pregunta Jesús per tercera vegada: “Simó, fill de Joan, m'estimes?” Pere es va entristir que Jesús li preguntés per tercera vegada si l'estimava, i li respongué: “Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t'estimo.” Li diu Jesús: “Pastura les meves ovelles”» (Jn 21,17). I ells es veien com a successors de l’apòstol Pere i que com a tals havien rebut la mateixa comissió i la mateixa potestat. Creien que el papa —com a hereu de sant Pere— era el bisbe que tenia primacia sobre la resta de bisbes.

El papa Lleó I (440-461), basant-se en les lleis romanes de l’herència, va considerar que els poders de lligar i deslligar eren objectius i independents de la persona a qui s’havien donat originàriament. En efectuar-se la transmissió per herència, l’hereu, per dret, ocupava l’estatus legal del mort. Els poders de sant Pere es transmetien però els seus mèrits no. En fer una distinció entre el càrrec i la persona, els fets d’aquesta no tenien importància sinó com exercia el seu govern. Aquesta interpretació feia que cada papa es considerés com a immediat successor de sant Pere.

Al segle v, Pseudo-Dionís va encunyar el terme jerarquia que, en sentit eclesiàstic, representava una continuació de la jerarquia celestial. El monoteisme cristià va contribuir a difondre la idea que, de la mateixa manera que hi havia un sol Déu en el cel, hi havia un únic monarca —o bisbe principal, o summe pontífex— sobre la terra. Tant el papa com l’emperador creien ésser aquell monarca.

Com que a partir de Constantí I (312-337) els emperadors van voler controlar tant l’imperi temporal com la jerarquia de l’Església, va sorgir la qüestió sobre qui havia de fixar la fe i la doctrina, i dictar les lleis de la corporació cristiana, i controlar els organismes sacerdotals, ¿el papa o l’emperador? Els papes no podien acceptar l’esquema imperial ja que això representaria renegar del càrrec que —segons ells— havien rebut com a successors de sant Pere. Davant d’aquesta situació Gregori I (590-603) va veure la necessitat d’implantar la seva pròpia teoria política en les regions on no arribava la jurisdicció de l’emperador bizantí. En aquestes zones va poder aplicar, a consciència, la primacia del papat. Gregori II (715-731) va renunciar a la dependència de Constantinoble i la Roma papal va mirar cap a Europa on va trobar un aliat poderós en la dinastia carolíngia. El dia de Nadal de l’any 800, Lleó III (795-816) va coronar Carlemany —rei dels francs des de l’any 768— com a emperador de l’imperi d’occident restaurat (800-814).

Fins a mitjan segle xi, els bisbes ni tan sols podien ésser elegits per al papat, ja que es considerava que estaven casats amb la seva diòcesi, matrimoni que era indissoluble i el papat significaria unes segones núpcies. El papa era de fet un estat en si mateix, era una monarquia teocràtica. Els creients no podien interferir en el poder papal, com que no l’hi havien concedit ells, tampoc no podien privar-l’en. Això implicava que el papa podia jutjar tothom però que a ell no el podia jutjar ningú. Ernst Kantorowicz comenta:

Il piu noto esempio di quelle manipolazioni interpretative era tratto dalla Prima Lettera ai Corinzi 2,15: Spiritualis iudicat omnia, et ipse a nemine iudicatur. In un processo alquanto tortuoso, quel verso in cui san Paolo dimostrava l’intima sovranità dell’uomo stabilita dallo Spirito finì per significare (e nella prassi significa ancora) che esclusivamente il pontefice era quel pneumatikos al quale gli apostoli si riferivano e che solo lui possedeva, in senso forense, il privilegio di giudicare senza essere giudicato (Kantorowicz 2005: 121-122).

 Tots aquests punts de vista van desembocar en la doctrina hierocràtica, segons la qual el papa, com a successor de sant Pere, podia i havia de dirigir la comunitat dels creients, o sigui l’Església. D’acord amb aquesta ideologia seria el papa qui decidiria quins eren els interessos de la comunitat cristiana. Era un sistema de poder jeràrquic que mantindria la gradació dels càrrecs dins de l’Església i que per tant assegurava la plena potestat del papa sobre la resta de membres, inclosos els bisbes és clar i fins i tot els reis cristians. Aquest sistema de govern de l’Església va atènyer la seva maduresa a partir del pontificat de Gregori VII (1073-1085) qui va declarar, en el seu Dictatus papae de 1075, entre d’altres, els següents articles (Artola 1992: 3.8) relacionats amb la seva primacia sobre els bisbes:

3.       Que sólo él puede deponer o establecer obispos.

13.    Que le es lícito, según la necesidad, trasladar los obispos de sede a sede.

25.   Que puede deponer y establecer obispos sin reunión sinodal.

Aquesta monarquia papal necessitava controlar l’episcopat. La subordinació jurisdiccional d’aquest es va anar fent en etapes successives, que es van iniciar amb un jurament que el papa prenia als bisbes i amb una sèrie de visites que li havien de retre i que va culminar amb la designació «Obispo por la gracia de Dios y de la santa sede» (Ullmann 1983: 104). Aquest títol, tan significatiu, va fer, amb el temps, que s’afirmés que el bisbe rebia el poder per governar la seva diòcesi del papa i l’episcopat ho va combatre argumentant —en clara oposició a l’al·lusió papal del versicle en el qual Jesús diu a Pere: «tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel» (Mt 16,19)— amb el passatge on Jesús diu als deixebles: «us ho asseguro: tot allò que lligueu a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligueu a la terra quedarà deslligat al cel» (Mt 18,18). Jesús havia donat aquesta potestat a tots els seus deixebles.

Bernat de Claravall —abat i reformador cistercenc— va fer la següent descripció metafòrica del papa Eugeni III (1145-1153) en el De consideratione:

Tu sei il gran sacerdote, il pontefice sommo; tu sei il primo dei vescovi, l’erede degli apostoli; tu per preminenza sei Abele, per il governo sei Noè, per il patriarcato sei Abramo, per l’ordine sei Melchisedech, per la dignità sei Aronne, per l’autorità sei Mosè, per la giurisdizione sei Samuele, per il potere sei Pietro, per l’unzione sei Cristo (Paravicini 1994: 83).

Tenia totalment assumit —entre altres coses— que el papa era el primer bisbe, que havia heretat el poder que tenia Pere i que en ésser consagrat representava el propi Jesús.

El papat fins i tot s’immiscia en temes que no eren de la seva jurisdicció basant-se en el que Innocenci III (1198-1216) anomenava ratione peccati. El papa era qui jutjava en quines circumstàncies entrava en joc el pecat. Gregori IX (1227-1241) va resumir aquesta teoria monàrquica de la manera següent: «Cuando Cristo subió a los cielos, dejó un vicario sobre la tierra, de ahí que sea necesario que todos los que deseen ser cristianos se sujeten al gobierno de este vicario» (Ullmann 1983: 101). Però Marsili de Pàdua —argumentant sobre aquesta qüestió— va escriure: «Y para decirlo en una palabra, no se puede persuadir, en virtud de las palabras de la Escritura, que algún obispo o iglesia sea, por razón de alguna autoridad o poder, cabeza principal sobre los otros o sobre las otras» (Martínez 1988: 379). Fins i tot, afirma que aquest punt de vista s’hauria de rebutjar per herètic, ja que sant Pau va escriure: «Jo vaig plantar, Apol·ló va regar, però és Déu qui feia créixer» (1Co 3,6). Per acabar de reblar el clau, Marsili de Pàdua afegeix:

           

No es, pues, un determinado obispo o iglesia cabeza más principal que las otras, en cuanto tales, en virtud de las palabras de la Escritura. Porque la única cabeza de la iglesia absolutamente y fundamento de la fe, por ordenación inmediata de Dios, según la Escritura y según la verdad, es Cristo mismo, no algún apóstol, obispo o sacerdote, como apertísimamente lo dice el apóstol a los Efesios 4º [v. 15] y 5º [v. 23], a los Colosenses, 1º [v. 18] y 1ª a los Corintios, 10º [v. 4] (Martínez 1988: 380).

Bonifaci VIII (1294-1303) va publicar el 1302 la butlla  Unam Sanctam on feia un resum de la doctrina papal. Entre altres coses, declara:

La Iglesia, pues, que es una y única, tiene un solo cuerpo, una sola cabeza, no dos, como un monstruo, es decir, Cristo y el vicario de Cristo, Pedro y su sucesor, puesto que dice el Señor al mismo Pedro: Apacienta mis ovejas [Jn. 21, 17] [...] Ahora bien, esta potestad, aunque se ha dado a un hombre y se ejerce por un hombre, no es humana sino antes bien divina, por boca divina dada a Pedro, y a él y a sus sucesores confirmada en Aquel mismo a quien confesó, y por ello fue piedra, cuando dijo el Señor al mismo Pedro: Cuanto ligares, etc. [Mt. 16, 19] (Artola 1992: 4.15).

Com diu Marsili de Pàdua «se entendió desde el principio la plenitud de potestad como la administración o cuidado general de todas las almas» (Martínez 1988: 400).

Potestat del papa sobre l’emperador

L’interès del papat era, aprofitant que l’emperador romà s’havia traslladat a Bizanci, aconseguir la plena potestat política i religiosa sobre l’imperi romà occidental. No que el papa mateix hagués d’ésser l’emperador d’occident, però que el seu poder estigués per sobre del de l’emperador.

A partir del segle viii va començar a ser comuna la designació Rex Dei gratia. Els reis rebien el poder de Déu i ells el podien distribuir entre els seus súbdits. El rei era el vicari de Déu sobre la terra. El poble confiat al govern reial incloïa tot l’estament eclesiàstic. Fins i tot era el rei qui convocava els sínodes eclesiàstics, els presidia i sancionava els decrets dels consells. Però al segle xi, Gregori VII va incloure en el Dictatus papae, entre d’altres, els dos articles (Artola 1992: 3.8) següents:

12.    Que le es lícito deponer al emperador.

27.   Que el pontífice puede liberar a los súbditos de la fidelidad hacia un monarca inicuo.

Amb aquestes declaracions no tan sols manifesten l’emancipació de la subjecció al poder polític sinó fins i tot la superioritat del papat davant d’aquell.

Encara que als emperadors se’ls havia aplicat el títol de Vicarius Cristi —en el sentit que se’ls considerava els representants de Déu a la terra— i als papes el de Vicarius Petri, en ascendir al papat Eugeni III, aquest va optar per la designació Vicari de Crist. Bernat de Claravall en el seu De consideratione manifesta que «Cristo si è designato un unico Vicario, il papa» (Paravicini 1994: 82). I Uguccione da Pisa va justificar aquesta atribució exclusiva del títol afirmant que «solo il papa può essere chiamato Vicario di Cristo, se si considera l’autorità che Cristo a lui solo ha dato» (Ibid. 83). Els papes argüien que un emperador romà havia de sotmetre’s a l’Església romana. Si no ho feia així, deixava d’ésser un emperador romà i passava a ser tan sols un emperador, o un rei, grec.

El papat al·legava no solament haver heretat la comissió donada a Pere pel propi Jesús, sinó que l’emperador Constantí I havia fet una donació —coneguda coma a Donatio Constantini— al papa Silvestre I (314-335) que implicava la cessió de poders espirituals i temporals:

L’emperador Constantí, el quart dia després del seu bateig, va atorgar al pontífex de l’Església romana el privilegi que en tot l’orbe de la terra els pontífexs o sacerdots tinguin una consideració civil com la dels jutges del rei [...] I així com és nostre el poder imperial terrenal, de la mateixa manera decretem que cal honorar vertaderament la seva Sacrosanta Romana Església, i exaltar gloriosament, més encara que el nostre imperi i tron terrenal, la seu sacratíssima de sant Pere, atribuint-li la potestat, la glòria, la força i l’honorificència imperials. Per això decidim amb irrevocable decret que tingui el principat, no sols sobre les quatre principals seus d’Alexandria, Antioquia, Jerusalem i Constantinoble, sinó també sobre totes les esglésies de Déu en tot l’orbe de la terra; i el pontífex que durant els seus anys s’elevi sobre la Sacrosanta Romana Església, també estigui més amunt i sigui el príncep de tot el conjunt dels sacerdots, també a tot el món; i que al seu judici disposi les coses que calgui procurar per al culte de Déu i l’estabilitat de la fe dels cristians [...] Al beatíssim Silvestre i els seus successors donem especialment el palau del Laterà del nostre imperi, i també la diadema, és a dir, la corona del nostre cap [...] Per damunt de tothom, però, donem llicència al beatíssim Silvestre i als seus successors amb el nostre decret, perquè vulgui que un sigui clergue sols mogut pel seu propi parer, que el qui vulgui enumeri en el religiós nombre dels clergues, i que ningú entre els homes presumeixi superbament de fer-ho [...] concedim i deixem al beatíssim pontífex, i a vós, papa Silvestre, tant el nostre palau que hi ha a la ciutat romana, com tots els que hi ha en les províncies, llocs, i ciutats tant d’Itàlia com en totes les regions occidentals [...] Igualment vam considerar congru de traslladar a les regions orientals el nostre imperi i la potestat del regne, i edificar una ciutat que porti el nostre nom en un òptim lloc de la província de Bizanci i allí construir el nostre imperi, ja que, allà on ha estat constituït per l’Emperador celestial el principat dels sacerdots i de la religió cristiana, no és just que hi tingui potestat l’emperador terrenal (Fortuny 1981: 281-284).

Sobre aquest document, Dante comenta: «De aquí arguyen que nadie puede tomar después aquellas dignidades si no las recibe de la Iglesia, a quien, según ellos, pertenecen» (Robles y Frayle 2004: 108), i presenta una argumentació per demostrar la il·legalitat de la donació:

Constantino no podía enajenar la dignidad del Imperio, ni la Iglesia podía aceptarla […] a nadie le es lícito hacer, en virtud del oficio a él confiado, cosas contrarias a ese oficio; […] va contra la misión confiada al Emperador el dividir el Imperio […] luego no es lícito al Emperador dividir el Imperio. Si, por consiguiente, Constantino hubiese enajenado algunas dignidades del Imperio —como dicen— y las hubiese entregado a la potestad de la Iglesia, habría sido rasgada la túnica inconsútil [v. Jn 19,23-24] […] tampoco le es lícito al Imperio hacer cualquier cosa contra el derecho humano; pero obraría contra el derecho humano si se destruyera a sí mismo; luego no le es lícito al Imperio destruirse a sí mismo […] dividir el Imperio equivaldría a destruirlo, ya que el Imperio consiste en la unidad de la Monarquía universal […] toda jurisdicción es anterior a su juez […] el Imperio es la jurisdicción que comprende en su ámbito toda jurisdicción temporal; luego, la jurisdicción es anterior a su juez, que es el Emperador, porque el Emperador está ordenado a ella, y no al contrario. De donde resulta que el Emperador, en cuanto Emperador, no puede cambiarla pues de ella recibe su ser. Digo ahora así: quien hizo, según dicen, el don a la Iglesia, o era Emperador o no lo era; si no lo era, está claro que no podía donar nada de aquello que pertenecía al Imperio; si lo era, siendo tal donación una merma de la jurisdicción, no podía hacerlo tampoco como Emperador […] para que la donación sea lícita se requiere no sólo la capacidad del que dona, sino también del que la recibe: porque la acción del agente requiere un paciente dispuesto (Robles y Frayle 2004: 108-111).

A part d’aquest raonament legal, Dante també en proposa un amb autoritat espiritual per donar entenent la incapacitat de l’Església d’acceptar l’esmentada donació, ja que Jesús havia ordenat als seus seguidors: «No us emporteu cap moneda: ni d'or, ni de plata, ni de coure; no prengueu sarró per al camí, ni dos vestits, ni sandàlies, ni bastó. El qui treballa, bé es mereix que el mantinguin» (Mt 10,9-10). I malgrat que tal ordre, posteriorment, Jesús l’havia relaxat una mica d’acord amb les circumstàncies (v. Lc 22,36), Dante recorda que els apòstols van continuar aplicant el principi de no acumular béns temporals: «Ningú d'entre ells no vivia en la indigència, perquè tots els qui eren propietaris de terres o de cases les venien, portaven el producte de la venda, i el dipositaven als peus dels apòstols. Després era distribuït segons les necessitats de cadascú» (Ac 4,34-35).

Guillem d’Ockham presenta un argument fulminant contra la Donatio Constantini diu que el text és apòcrif[2] i comenta:

Però si no fos apòcrif sinó que calgués prestar-li crèdit, malgrat tot encara no es podria fer si no es digués a la vegada que havia estat aprovat per l’Església. Però no consta que hagi estat aprovat per l’Església, ja que l’aprovació per part de l’Església tan sols pot constar per tres camins: haver estat inserit en el corpus dels Decrets; ser llegit en l’Església; o, tal com diu Gracià [s. xii], perquè “el sant papa Gelasi [i, (492-496)] en un concili de setanta bisbes recordà que era llegida pels catòlics i que per raó de l’antiguitat de l’ús havia estat imitat per moltes Esglésies” (Fortuny 1981: 286).

A continuació d’Ockham mostra que per cap de les maneres es pot fer constar l’autenticitat del document. No havia estat inserit en els Decrets ni es llegia en l’Església i el tercer camí —molt probablement— era una invenció de Gracià.

Marsili de Pàdua comenta que un cop ja s’havia assumit el significat de la plenitud de potestat en el sentit de l’administració de les ànimes, van començar —per afany de lucre o altres avantatges— a abusar dels fidels imposant-los decrets, edictes i ordenacions sota la por de la condemnació eterna, i afegeix: «y finalmente llegaron, a tomar el título según aquella significación con la que se entiende por él la plenitud de potestad como la autoridad universal y suprema jurisdicción o principado coactivo sobre todos los príncipes y pueblos y sobre todas las cosas temporales» (Martínez 1988: 431).

En la butlla Unam Sanctam, del papa Bonifaci VIII, llegim:

Por las palabras del Evangelio somos instruidos de que, en ésta y en su potestad, hay dos espadas: la espiritual y la temporal… Una y otra espada, pues, están en la potestad de la Iglesia, la espiritual y la material. Mas ésta ha de esgrimirse a favor de la Iglesia; aquélla, por la Iglesia misma. Una por mano del sacerdote, otra por mano del rey y de los soldados, si bien a indicación y consentimiento del sacerdote. Pero es menester que la espada esté bajo la espada y que la autoridad temporal se someta a la espiritual (Artola 1992: 4.15).

Sobre aquesta adducció Dante comenta:

Y prosiguiendo el coloquio añadió: “Cuando os envié sin bolsa ni alforjas, sin sandalias, ¿os faltó alguna cosa? Dijeron ellos: nada. Y les añadió: Pues ahora el que tenga bolsa, tómela, e igualmente la alforja, y el que no la tenga venda su manto y compre una espada” [v. Lc 22,35-36]. En las palabras anteriores se manifiesta con bastante claridad la intención de Cristo; pues no dijo: “comprad o tomad dos espadas” —o más bien doce, pues a los doce discípulos decía: “el que no tenga que compre”— para que cada uno tuviese la suya (Robles y Frayle 2004: 104).

Y Guillem d’Ockham sobre la mateixa al·legació refereix:

És patent que les paraules “aquí hi ha dues espases” no poden provar que l’Imperi depèn del papa, i que el papa té tant la potestat temporal com l’espiritual. El motiu és el sentit místic que fa dir que per les dues espases s’han d’entendre les dues potestats —a saber, la temporal i l’espiritual— no és expressat enlloc de l’Escriptura (Fortuny 1981: 247-248).

A continuació raona que també s’hi podria entendre dues potestats espirituals o dues de materials i que

en el text no es diu que Pere portava les dues espases, ni que una altra única persona era portadora de les dues espases, ni és versemblant que les portés un de sol, sinó més aviat dos. Per això es pot concloure més versemblantment que, si per les dues espases cal entendre les dues potestats, seran diverses les persones que tindran aquestes dues potestats, que no pas que una sola les tingui totes dues, ja que dues eren les persones que posseïen les dues espases i no una (Fortuny 1981: 249).

Conclusió

Encara que és obvi que l’Església catòlica té un gran poder no tan sols en sentit espiritual sobre els seus seguidors, sinó també quant als béns temporals arreu del món, hem pogut veure com ni des del punt de vista jurídic, ni històric, ni filològic i ni tan sols el bíblic, se sosté la teoria de la plena potestat del papa.

El papat volia legitimar la seva posició davant dels bisbes fomentant la creença que l’apòstol Pere havia estat el principal bisbe de Roma[3] i que ells com a successors seus tenien plena potestat sobre la resta de l’episcopat. Argument que hem vist que és fals d’acord amb les Escriptures.

Després hem pogut analitzar el document presentat per l’Església per legitimar la seva plena potestat sobre l’emperador. En aquest cas hem vist com es va demostrar la falsedat del document jurídicament, històricament i filològicament. També com l’Església cristiana no ha de tenir l’avidesa de béns materials, tal com ens ho mostra l’exemple de l’Església primitiva. Però, a més a més, podríem afegir l’exemple més sublim quant al tema de poder temporal: Jesús. Crist ho va deixar molt clar almenys en dues ocasions: la primera quan després de fer el miracle de multiplicar els pans i els peixos, per donar de menjar a la gent famolenca, l’evangeli ens diu: «Jesús s'adonà que venien a emportar-se'l per fer-lo rei, i es retirà altra vegada tot sol a la muntanya» (Jn 6,15); i la segona en ésser interrogat per Pilat si era el rei dels jueus, i Jesús li va respondre: «La meva reialesa no és d'aquest món. Si fos d'aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. Però la meva reialesa no és d'aquí» (Jn 18,36). Per tant, l’Església catòlica romana es va arrogar tots aquests poders.

Enric Tremps

Bibliografia

Artola 1992: Miguel Artola, Textos fundamentales para la historia, Madrid, Alianza.

Fortuny 1981: Guillem d’Ockham, Breviloqui sobre el principat tirànic, ed. Francesc J. Fortuny, Barcelona, Laia.

Kantorowicz 2005: Ernst Kantorowicz, I misteri dello Stato, Torino, Marietti.

Martínez 1988: Marsilio de Padua, El defensor de la paz, ed. Luís Martínez, Madrid, Tecnos.

Paravicini 1994: Agostino Paravicini, Il corpo del Papa, Torino, Einaudi.

Robles y Frayle 2004: Dante Alighieri, Monarquía, ed. Laureano Robles y Luís Frayle, Madrid, Tecnos.

Ullmann 1983: Walter Ullmann, Historia del pensamiento político en la Edad Media, Barcelona, Ariel.

---

[1] Totes les citacions bíbliques les faig de la Bíblia Catalana Interconfessional, Barcelona, Claret, 2002.

[2] Ja al segle xii, hi havia hagut diversos personatges que havien posat en dubte la seva autenticitat mitjançant arguments jurídics i històrics. Però no va ser fins al segle xv que Lorenzo Valla ho va demostrar amb arguments filològics en la seva Declamatio.

[3] És estrany que, si l’apòstol Pere hagués estat a Roma amb sant Pau, no se’l mencioni en cap de les cartes que Pau va escriure des d’allà. Fins i tot en la segona epístola a Timoteu (4,11) Pau li diu: «Lluc és l'únic que s'ha quedat amb mi. Pren Marc i porta'l amb tu, que m'és útil en el ministeri».