La història com a propaganda política i la ficció literària al servei de la monarquia

La història com a propaganda política i la ficció literària al servei de la monarquia segons Ramon Muntaner

Introducció

Totes les cròniques —des de les que trobem a la Bíblia fins a les contemporànies—, probablement, contenen història amb finalitat propagandística política —i en molts casos religiosa— i, segurament, també ficció literària i, lògicament, a favor o al servei dels governants que les han promogut, autoritzat o protagonitzat.

La història que han escrit els diferents regnes i les diverses potències mundials sempre han pecat de tendencioses, han contat fets vertaders, també mentides, han exagerat el que era positiu i quasi totes han silenciat el que no els deixava en bon lloc. Per tant, hem de creure que la història dels monarques del Regne d’Aragó no serà pas una excepció en aquest sentit.

A continuació analitzaré, tenint en compte aquestes premisses, el relat de l’engendrament de Jaume I partint del text de la Crònica de Ramon Muntaner tot comparant-lo amb les versions del mateix episodi que donen el Llibre dels Fets de Jaume I, la Crònica de Desclot i les Gesta Comitum Barcinonensium.

L’engendrament de Jaume I

Segons Ramon Muntaner

Ramon Muntaner —nascut a Peralada l’any 1265, fill de Joan Muntaner, propietari d’un alberg— va escriure la seva Crònica l’any 1325 en una alqueria de Xirivella a l’Horta valenciana. La seva versió de l’engendrament de Jaume I és la més àmplia de totes. És aquesta:

Capítol III

Car manifestament pot hom entendre que la gràcia de Déu és e deu ésser ab tots aquells qui deixenduts són del senyor rei En Jacme davant dit, fill del dit senyor rei En Pere e fill de la molt alta dona Maria de Montpestller, com la sua neixença fo miracle senyaladament de Déu e per obra sua. E per ço que tots aquells ho sàpien qui d’aquí avant oiran aquest llibre, ho vull jo recontar.

Veritat és que el dit senyor rei En Pere pres per muller e per reina l’alta madona Maria de Montpestller, per la gran noblea que havia de llinatge e per la sua noblea, e per ço com se’n creixia de Montpestller e de la baronia la qual havia en franc alou.

E per temps avant, lo dit senyor rei En Pere, qui era jove con la pres, per escalfament que hac d’altres gentils dones, estec que no tornà ab la dita dona Maria, ans venia alcunes vegades a Montpestller que no s’acostava a ella, de què eren molt dolents e despegats tots los sotsmeses e senyaladament los prohòmens de Montpestller.

Sí que una vegada s’esdevenc que el dit senyor rei En Pere venc a Montpestller, e enamorà’s d’una gentil dona de Montpestller, e per aquella bornava e anava ab armes e traïa a taulat, e feïa tant que a tothom ho donava a conèixer.

E els cònsols e els prohòmens de Montpestller, qui saberen açò, feeren-se venir un cavaller qui era privat del dit senyor rei en aitals afers, e dixeren-li que si ell volia fer ço que ells li dirien, que ells que el farien per tots temps ric e benanant. E ell dix que li diguessen ço que els plagués, que no era res e’l món que ell fer pogués a honor d’ells que no feés, salvant la sua fe.

E d’aquesta raó demanaren secret los uns als altres; e sí dixeren:

—Ara, sabets vós què us volem dir? La raon és aquesta: que vós sabets que madona la reina és de les bones dones del món e de les santes e de les honestes, e sabets que el senyor rei no torna ab ella, de què és gran minva e dan de tot lo regne. E la dita madona reina passa-s’ho així com a bona dona, que no en fa res semblant que greu li sia; mas a nós torna lo dan: que si lo dit senyor rei moria e no hi havia hereu, seria gran dan e deshonor de tota sa terra, e senyaladament seria gran dan de madona la reina e de Montpestller, qui covendria que vengués en altres mans. E nós per neguna raó no volríem que Montpestller isqués null temps del realme d’Aragó. E així, si vós vos volets, hi podets consell donar.

Respòs lo cavaller: —Dic-vos, senyors, que ja no romandrà en mi que en tot ço que jo pusca consell donar qui sia honor e profit de Montpestller e de mon senyor lo rei e de la reina madona Maria e de tots los pobles, que jo no faça volenters.

—Ara, doncs, pus tan bé ho deïts, nós sabem que vós sots privat del senyor rei de l’amor que ha [a] aital dona, e que vós percaçats que ell la haja: per què, nós vos pregam que vós que li digats que vós havets acabat que ell haurà aquelladona e que vendrà a ell tot secretament en la sua cambra, mas que no vol que llum hi haja, per ço que per negun no sia vista. E d’açò haurà ell gran plaer. E con ell serà gitat e tothom haurà despatxada la cort, vós vendrets a nós ací e’l lloc del consolat de Montpestller, e nós serem, los dotze cònsols, e haurem, entre cavallers e ciutadans, altres dotze dels mellors de Montpestller e de la baronia; e haurem madona Maria de Montpestller, reina, que ab nós, ensems ab dotze dones honrades, de les pus honrades de Montpestller, e ab dotze donzelles, irà ab nós al dit senyor rei. E sí vendran ab nós dos notaris, los mellors de Montpestller, e l’oficial del bisbe e dos canonges e quatre bons hòmens de religió. E cascun hom e cascuna dona e donzella portarà un ciri en la mà, lo qual encendrà con la dita dona Maria entrarà en la cambra del senyor rei. E a la porta de dita cambra tuit estaran justats entrò que sia prop de l’alba, que vós obrirets la cambra. E con oberta serà, nós ab los ciris cascun en la mà entrarem en la cambra del senyor rei. E aquí se meravellarà, e llavors nós li direm tot lo fet, e mostrar-li hem que té de prop la dita madona Maria, reina, e que havem fe en Déu e en madona santa Maria que en aquella nit engenrarà tal fruit de què Déu e tot lo món ne serà pagat e el seu regne ne serà proveït.

Capítol IV

E con lo cavaller entès e oí la llur raon, qui era santa e justa, dix que era aparellat que compliria tot ço que ells havien dit, e que d’açò no s’estaria per paor de perdre l’amor del senyor rei e encara la persona; e que havia fe en nostre senyor ver Déus que així com ells ho havien pensat ne cogitat, que així vendria a bon acabament, e que d’açò esteguessen tots segurs.

—Mas emperò, senyors —dix lo cavaller—, pus vosaltres havets tan bé pensat, jo us prec que per amor de mi hi façats més.

E ells dixeren: —Nós som aparellats que hi façam ço que vós consellets.

—Doncs, senyors, a honor de Déu e de madona Santa Maria de Vallvert, vull de dissabte, que havem començat a tractar d’aquests afers; jo us prec e consell que dilluns, a honor de Déu e de madona santa Maria, comencen tots quants preveres ne hòmens d’orde haja en Montpestller, a cantar misses de madona santa Maria, e tenguen-ho set jorns per los set goigs que ella hac del seu car fill; e que li plàcia que a nós tuit don Déus goig e alegre d’aquest tractament, e que hi don fruit d’on lo regne d’Aragon e el comdat de Barcelona, d’Urgell e Montpestller, e totes les altres terres ne sien bé proveïdes de bon senyor. Enaixí, que ordonaria que el diumenge següent a vespre farien tots los fets segons que havien tractat, e així mateix que a madona Santa Maria de Vallvert feessen cantar misses.

E a açò s’acordaren tots. Encara ordonaren que el diumenge que açò es faria que totes les gents de Montpestller se n’anassen per les esgleies e que hi vetllassen tots dient oracions mentre la reina seria ab lo rei; e que tuit haguessen lo dissabte dejunat en pa e en aiga.

E així fo ordonat e endreçat. E sobre açò tots ensems, així com eren estats al consell, anaren-se’n a madona Maria de Montpestller, reina d’Aragon, e dixeren-li tot ço que ells havien ordonat. E la dita dona dix-los que ells eren sos naturals, e que era cert que per tot lo món se dïa que el pus savi consell del món era aquell de Montpestller; e així com tot lo món testimoniejava açò, que a ella paria que es degués tenir per pagada de llur consell e que prenia la llur venguda en lloc de la salutació de l’àngel Gabriel que féu a madona santa Maria; e que així com aquella salutació se complí a salvació de l’humanal llinatge, que així lo llur tractament vengués a compliment e plaer de Déu e de madona santa Maria e de la vera cort celestial e a honor e profit de l’ànima e del cos del senyor rei e d’ella e de tots los seus sotsmeses, e que així es complís, amén.

E així partiren-se ab gran alegre, e podets-vos bé pensar que tots estegueren aquella setmana en oracions e en dejunis, e senyaladament la senyora reina.

Capítol V

Ara poria hom dir: —¿Com se poria fer que açò no sentís lo senyor rei, pus així manifestament aquella setmana se faés pregària d’aquest fet e manàs hom dejunar?

Jo respon e dic: —Que ordinació era per tota la terra del dit senyor rei, que tots dies se feïa oració especialment que Déu donàs pau e bona amor entre el dit senyor rei e la senyora reina, e que Déus donàs tal fruit a ells, que fos a plaer de Déu e bé del regne, e especialment tots temps que el senyor rei fos a Montpestller se’n feïa professó senyalada. E con ho deïen al senyor rei ell deïa: —Ben fan; serà com a Déu plaurà—. E així aquesta bona paraula que el rei deïa, ab moltes d’altres bonees que ell deïa e que deïa la senyora reina e llurs pobles, retraïen a les profecies, perquè nostre senyor ver Déus ho complí així com a Ell venc en plaer e avant oirets. Per què de les ordinacions qui es feïen ne es deïen per aquesta raó, lo rei no se’n movia de res ne null no sabia que així degués anar, salvant aquells qui al consell eren estats.

E així les dites oracions, e misses e beneficis se feeren per set dies aquella setmana. E entretant lo cavaller obrà en los fets e aportà lo fet en aquell acabament que havets oït que era tractat.

Així que el dicmenge a nit, can tothom fo colgat al palau, los dits vint-e-quatre hòmens bons e abats e priors e l’oficial del bisbe e hòmens d’orde e les dotze dones e les dotze donzelles ab los ciris en la mà entraren en lo palau, e els dos notaris; e vengren entrò a la cambra del senyor rei a la porta. E aquí entrà madona la reina. E ells estegren defora agenollats en oracions tots ensems. E lo rei e la reina foren en llur deport, que lo senyor rei cuidava tenir de prop la dona de què era enamorat.

E així estegren aquella nit mateixa totes les esgleies de Montpestller obertes, e tot lo poble qui hi estava pregant Déu, així com davant és dit que era ordonat.

E com fo alba, los prohòmens tots prelats e hòmens d’orde e dones, cascun ab son ciri encès en la mà, entraren en la cambra on lo rei era en son llit ab la reina. E meravellà’s, e saltà tantost sobre el llit e pres l’espasa en la mà. E tots agenollaren-se e digueren en plorant: —Senyor, mercè sia de gràcia e de mercè vostra, que vejats qui us jau de prop.

E la reina dreçà’s; e el rei la conec. E sí li comptaren tot ço que havien tractat. E lo rei dix que pus així era, que plagués a Déu que fos complit llur enteniment. E sí cavalcà aquell dia e es partí de Montpestller.

Capítol VI

E los prohòmens de Montpestller retengren sis cavallers d’aquells que el senyor rei amava més, e ab ells tuit, així com eren estats al fet a tractar, ordonaren que no es partissen del palau ne de la reina, ne ells ne les dones aquelles qui estades hi eren, ne les donzelles, entrò que nou meses foren complits; e los dos notaris així mateix, los quals davant lo senyor rei feeren cartes de la dita raó públiques, e escriviren la nit aquella e el canel·lar.

E així tots ensems ab gran deport e alegre estegueren ab la reina. E l’alegre fo molt major con saberen e veeren que a Déu havia plagut que lo llur tractament vengués [a] acabament bo: que la reina engruixà, e als nou meses, així com natura vol, ella infantà un bell fill e graciós, qui bona fo nat ops de crestians e majorment a ops de sos pobles: que jamés no nasc senyor a qui Déus feés majors gràcies ne pus assenyalades.

E ab gran alegre e ab gran pagament batejaren-lo a l’esgleia de madona Santa Maria de les Taules, de Montpestller; e meteren-li nom, per la gràcia de Déu, En Jacme; lo qual regnà molt de temps, ab grans victòries e ab molt de creiximent que donà a la santa Fe catòlica e majorment a tots sos vassalls e sotsmeses. Lo dit enfant En Jacme cresqué e mellorà més en un jorn que altre no fera en quatre (Soldevila 1971: 669-672).

És el relat sobre l’engendrament de Jaume I més exagerat, més dramatitzat, novel·lesc. Ja comença dient que aquest naixement va ser un miracle. El rei En Pere es casa amb Na Maria de Montpeller per l’interès en els seus dominis de Montpeller. Però el matrimoni no fa vida com a tal. El rei —diu Muntaner— «per escalfament que hac d’altres gentils dones, estec que no tornà ab la dita dona Maria». Els cònsols i prohoms de Montpeller prenen la iniciativa de la substitució de la dona al llit del rei; els preocupa que la reina no es quedi sense hereu i que Montpeller sigui dominada per estranys. Per això demanen a un cavaller —privat del rei, anònim— que col·labori amb el seu pla. També veiem que s’organitzen misses, pregàries i dejunis per tal que Déu ajudi a tenir èxit en l’empresa. Compta amb el testimoni de notaris, cavallers, clergues, dones i donzelles. Aquests no se separaran de la reina fins al naixement de l’infant —en el Palau de Montpeller— per poder certificar que ella no ha estat amb cap altre home. Finalment diu que el bategen a l’església de Santa Maria de les Taules i que li posen per nom Jaume.

Devia ser vox populi que el rei En Pere i la seva muller Na Maria no tenien vida conjugal i, per tant, no és d’estranyar que el cronista ordeixi tota aquesta història —de propaganda política— per deixar clar que Jaume I era realment el fill legítim del rei En Pere i de la seva esposa Na Maria. D’acord que tant el mateix Jaume I com Desclot ja ho havien deixat clar, però això, òbviament, també afectava tots els seus successors dels quals Muntaner va ser un gran defensor. Com diu Riquer: «Ramon Muntaner se sent feliç perquè ha tingut la sort de servir i conèixer els millors reis, reines, infants i prínceps que hi hagi hagut mai al món, cosa de la qual sembla estar fermament convençut. [...] El casal d’Aragó, o sia el llinatge dels comtes de Barcelona, és com un motiu musical permanent en tota la crònica de Muntaner» (Riquer 1984: vol. I, 469 i 471). El comentari final de Muntaner n’és una mostra clara: «Lo dit enfant En Jacme cresqué e mellorà més en un jorn que altre no fera en quatre».

Segons Jaume I

Jaume I —que era un rei guerrer, no pas un home de lletres— dicta El llibre dels feits —a un escrivent o amanuense— l’any 1270; la seva —que és la primera—, és la versió més curta d’aquest episodi:

5 Ara comptarem en qual manera nós fom engenrats e en qual manera fo lo nostre neximent. Primerament en qual manera fom engenrats nós. Nostre pare, lo rei En Pere, no volia veser nostra mare, la reyna. E esdevench-se que ·I·ª vegada lo rey, nostre pare, fo en Lates, e la reyna, nostra mare, fo en Miravals. E vench al rey ·I· rich hom, per nom En Guillem d’Alcalà, e pregà’l tant que·l féu venir a Miravals, on era la reyna, nostra mare. E aquela nuyt que abdós foren a Miravals, volch nostre Seyor que nós fóssem engenrats. E quan la reyna, nostra mare, se sentí prenys, entrà-se’n a Montpesler. E aquí volch nostre Seyor que fos lo nostre naximent en casa d’aquels de Tornamira, la vespra de Nostra Dona Sancta Maria Candaler. E nostra mare, sempre que nós fom nats, envià’ns a Sancta Maria, e portaren-nos en los braces; e deÿen matines en l’església de Nostra Dona; e, tantost com nós meserem pel portal, cantaren Te Deum laudamus. E no sabien los clergues que nós deguéssem entrar allí, mas entram quant cantaven aquel càntich. E puys levaren-nos a Sent Fermí. E, quant aquels qui·ns portaven entraren per l’església de Sent Fermí, cantaven Benedictus Dominus Deus Israel. E, quan nos tornaren a la casa de nostra mare, fo ella molt alegra d’aquestes prenòstigues que·ns eren esdevengudes. E féu fer ·XII· candeles, totes de ·I· pes e d’una granea, e féu-les encendre totes ensemps, e a cada una mes sengles noms dels apòstols, e promès a nostre Seyor que aquela que pus duraria, que aquel nom auríem nós. E durà més la de sent Jacme bé ·III· dits de través que les altres. E per açò e per la gràcia de Déu havem nós nom En Jacme. En així nós som venguts de part de la que fo nostra mare e del rey En Pere nostre pare. E sembla obra de Déu, car les covinençes que nostre avi havia feytes d’aver aquesta per muyler, tornà depuys que d’aquela natura de l’emperador Manuel e de nostre pare, lo rei En Pere, que per matrimoni se cobràs la falida que en l’altre matrimoni havia estada. E aenant, nós jaén en lo breçol, tiraren per ·I·ª trapa sobre nós ·I· cantal, e caech prop del breçol, mas nostre Seyor nos volgué estorçre que no moríssem (Bruguera 1991: vol. II, 10-11).

És lògic que la versió del propi protagonista d’aquest episodi sigui la més escarida de totes. La majoria dels detalls que hi afegeixen els altres cronistes, suposant que fossin veritat, no interessen al rei En Jaume. Quant al problema matrimonial dels seus pares, solament ens diu que el seu pare no volia veure’s amb la seva mare. La iniciativa que el rei En Pere tingui descendència aquí la pren el noble Guillem d’Alcalà —que ho fa possible gràcies a una hàbil gestió diplomàtica—, però no parla de substitució de la dona al llit perquè —lògicament— Jaume I no vol entrar en detalls sobre el comportament del seu pare. El fet sorprenent és que s’expliqui com va ser engendrat. És normal que es digui la data i el lloc de naixement, però no ho és entrar en aquests detalls íntims. Solament hi podem veure una finalitat de propaganda política en el fet de relatar-ho; Jaume I vol deixar clar que ell és el fill legítim del rei En Pere, que és el seu successor —perquè que era fill de Na Maria ningú no ho dubtava. Si ell no hagués nascut, ja hi havia —parents neguitosos— aspirants a la successió del tron; cosa que queda manifesta amb el relat de l’atemptat —el volien treure del mig. Segons Jaume I, la imposició del nom va ser deguda a la devoció de la seva mare, Na Maria, que va fer fer dotze candeles idèntiques i va fer posar el nom d’un apòstol a cada una i la que va cremar durant més temps és la que li va donar el nom.

Tota la vida de Jaume I —des del seu engendrament— està plena de prodigis i d’elements messiànics. Els seus pares el van engendrar malgrat que vivien separats i el pare no volia veure la mare —va ser difícil aconseguir que es veiessin i quina casualitat que Na Maria quedés prenyada en aquesta trobada. L’infant va néixer el primer de febrer de 1208 —precisament el vespre de la vigília de la festa catòlica de la Candelera. El príncep va ser presentat a dos temples: l’església de santa Maria i la de sant Fermí. En entrar-hi estaven cantant Te Deum laudamus i Benedictus Dominus Deus Israel (Sl 71,18; Lc 1,68) respectivament. Com diu Xavier Renedo: «També hi ha, per tant, un paral·lelisme entre la presentació del nou nat a les esglésies de Santa Maria i sant Fermí de Montpeller i la de Crist en el temple de Jerusalem» (Renedo 2003).

Quant a la tria del nom, crida l’atenció la forma decidida per la mare —el pare era lluny en aquells moments. Sobre aquest fet Xavier Renedo comenta: «em sembla que alguna relació hi ha d’haver entre les espelmes i la festa de la Candelera [...] I molt possiblement una de les relacions que es donen per suposades en aquest passatge és la que hi havia entre les espelmes i el dia de la Candelera [...] Respecte al ritual de fer servir espelmes per decidir el nom d’un nou nat es tracta [...] d’una mena de sortes apostolorum tan antic com el propi cristianisme» (Renedo 2003).

Tots aquests fets són una mostra del messianisme que es suggereix en aquest capítol sobre l’engendrament del rei En Jaume. Aquests prodigis i els altres que s’expliquen al llarg del llibre —com les conquestes de Mallorca, València i Múrcia— estan relacionats amb la introducció del llibre que Jaume I comença amb la cita del versicle de l’epístola del deixeble Jaume (2,26): «Retrau mon seyor sent Jacme que fe sens obres morta és».

Segons Bernat Desclot

Desclot va escriure la seva Crònica —que era coneguda com a Llibre del rei En Pere— entre l’any 1283 i el 1288. Se sap molt poc sobre ell; probablement, era un funcionari —un escrivà, un home de lletres— de la cúria reial. L’episodi de l’engendrament del rei En Jaume és una mica —no gaire— més curt que el de Muntaner. Diu axí:

Capítol iv. En qual manera lo rey En Pere d’Aragó engenrà son fill lo rey En Jacme qui pres Mallorques

Aquest rey N’Anfós hac ·IIII· fils e ·III· files: lo rey En Pere d’Aragó, e el chomte de Prohensa, e·l abat de Monttaragó, qui avia nom En Ferando, e En Xanxo, qui era chomte de Rosseyló e murí mentre lo rey En Jacme tenia assetjat lo castel de Moncada, e la emperadrits dona Costansa, muler del emperador Frederic d’Alamanya, e altres ·II· files. E fo la ·I· muler del chomte de Tolosa, e l’altra fo muler del fil del chomte de Tolosa, que avia aüt d’altra muler; puis aprés murí lo chomte major e la dona, e romàs lo fil chomte de Tolosa, e ac ·I· fila sens plus de la sor del rey En Pere d’Aragó.

Aquesta fila del chomte de Tolosa, neboda del rey En Pere, fo parlada per muler al rey de Fransa, e tramès-la-li hom. E l’apostoli vedà que no la presés a muler, que dix que la fila era d’aquel qui era contra la Esgleya. E el chomte, quan ho sabé, volc-la cobrar, e no la li volgren retre; e donaren-la al frare del rey de Fransa, que avia nom N’Anfós, qui no avia mas ·I· huyl, qui fo puys chomte de Tolosa e no hac enfans negú. Per què la terra deuria tornar a la corona d’Aragó.

E el rey de Fransa pres per muler la fila del chomte de Proensa, neboda del rey En Pere d’Aragó, de la qual dona hac ·I· fil qui hac nom Felip, qui fo rey de Fransa, qui hac la néta del rey En Pere e fila del rey En Jacme d’Aragó per muler.

Aquest rey En Pere d’Aragó fo molt noble rey, e bon cavaller e prous d’armes, e era senyor de tot Carcassès e de Bederès tro a Muntpesler, e marquès de Proensa.

Esdevenc-se que a Monpesler avia ·I· dona qui avia nom dona Maria, qui era dona de Montpesler e era fila d’En Guillem de Montpesler e de la fila del emperador de Constantinople; e·l pare e la mare eren mortsm e era sens marit, mas ja avia aüt marit. Los rics hòmnes de Montpesler agren lur conseyl e dixeren que bon seria que donasen marit a la dona, e pensaren-se que bon seria que·n parlassen al rey En Pere d’Aragó, qui era lur veyí e qui marcava ab éls, e, si él la vulia pendre, més valia que él la agués e major honor lur seria.

D’aquí avant aparelaren lurs missatges e trameseren-los al rey, e parlaren ab él, e donaren-li a entendre que Montpesler era noble loc e era e·l cap de son regne, e que aquí puria tenir frontera a ssos enamics. E el rey entès lurs paraules, e abelí-li Montpesler e pres la dona per muler. E quant venc a poc de temps, él lexà la dona, que no volc ésser ab ela ne volc venir enloc hon ela fos, que penedí-sse cor la avia presa a muler, que él era ·I· dels pus altius reys del món e dix que molt s’era baxat en ela, com per sol Montpesler avia presa dona qui no era fila de rey. Mas aquesta dona era molt de bona vida, e honesta e plasent a Déu e al segle.

Esdevenc-se que·l rey estec grans temps que no fo ab la dona, e quant venc a cap d’un gran temps lo rey era en ·I· castel assats prop de Montpesler, e aquí amava ·I· dona de gran paratge molt bela, e fóu tant que la hac per amiga. E en aquel castel él la’s feïya venir a ·I· seu majordom del rey qui era de Montpesler, qui era son privat d’aytals coses; esters era hom bo e leyal.

Madona Na Maria de Montpesler sabé assò e tramès missatge a aquel majordom del rey qui era seu e son natural, e venc davant ela.

—Amic —dix la dona muler del rey—, vós siats ben vengut. Yo·us he feyt venir a mi per tal cor vós sóts mon home naturalment e conec que sóts hom leyal e bo, e cel en què hom se pot fiar. Yo·m vul celar ab vós e prec-vos que de ço que yo·us diré que vós que·m hi ajudets. Vós sabets bé que·l rey és mon marit e no vol ésser ab mi, hon yo són molt despagada, no per altra coda mas per ço cor d’él ne de mi no ha exit infant qui fos hereu de Montpesler. Ara yo sé que·l rey ha afer ab aytal dona e que la’s fa venir en aytal castel, e vós sóts-ne son privat. Hon yo-us prec que quant que vós li dejats amenar la dona, que vengats a mi e tot privadament que’m metats en la cambra en loc d’ela, e yo colgar-m’é e·l seu lit. E fèts-ho en tal guisa que no·y aj alum, e digats al rey que la dona no ho vol per tal que no sia coneguda. E yo he fe en Déu que en aquela nuyt engendrarem tal infant de què serà gran bé e gran honor a tot son regne.

—Madona —dix lo ric hom—, yo són aparelat de fer tota res que vós me manets e màgerment coses qui sien honor e profit de vós. E sapiats que so que vós m’avets dit, que yo ho aportaré a acabament, mas he gran paor que no·n venga en ira del rey.

—Amic —dix la dona—, no·us cal tembre, que yo ho faré en tal guisa que aurets més de bé e d’onor que anc no agués nuyl temps.

—Madona —dix lo ric hom—, gran mercès! E sapiats que yo faré tot ço que vós manets. E pus axí és, no ho tardem plus. Ara aparelats-vos, que·l rey ha enprès que al vespre li amèn aytal dona la qual vós sabets; e yo vendré a vós, e tot celadament amenar-vos he al castel, e metré-us en la cambra, e puys sapiats què fer.—

—Amic —dix la dona—, bé·m plau so que deïts. Ara doncs anats-vos-en e pensats de vostre afer, e al vespre venits a mi.—

Lo ric hom pres cumiat de la dona e anà-sse’n, e quant venc al vespre lo rey parlà ab él e dix-li que li amenàs aquela dona ab qui avia enprès que aquela nuit fos ab él.

—Sènyer —dix lo mayordom—, molt volenteres. Mas la dona·us prega que nul hom del món no·us en sia privat, ne dona, ne donzela.

—Vós —dix lo rey— ho fèts al mils que puscats, que yo ho vuyl tot axí com ella ho vula; e pensats-hi d’anar.—

Lo ric hom anà a la dona e amenà-la ab una donzela solament e ab ·II· cavalers, e mès-la en la cambra del rey. E aquí él la lexà, e la dona despulà’s e mès-se e·l lit del rey e féu apagar tots los lums.

Quant lo rey hac sopat e tots los cavalers se’n foren anats, el rey se’n entrà en ·I· cambra qui era aprés d’aquela hon él dormia, e aquí él se despulà e·s descalsà, e puis adossat ab son mantel, en camisa, él se’n entrà en aquela cambra hon la dona sa muler era colgada. E el rey colgà-se e·l lit ab ela, sens lum que no·y ac, e el rey pensà’s que fos aquela altra dona ab qui avia enprès que vengués a él.

Veus que·l rey menà son solàs ab la dona sa muler, e ela no parlà gayre per tal que no la regonegués tro que hac jagut ab ela, e en aquela vegada emprenyà-la d’un fil. La dona era molt sàvia e certa, e sempre conec que era preyns e descubrí’s al rey.

—Sènyer —dix ela—, prec-vos que no·us sia greu si aquesta nuyt vos he emblada, que certes no·u he fet per nuyla malvestat ne pernegun malvat desig que yo agués, mas per tal que de vós e de mi exís fruit qui plagués a Déu e qui fos hereu de vostre regne. E sapiats per veritat que, segons que yo creu, que yo·m són feyta preyns en aquesta hora. E fèts escriure la nuyt e la hora, que axí ho trobarets.—

Quant lo rey entès que assò era la dona sa muler, tenc-se molt per sobreprès, mas non ho féu semblant, e fo de beles paraules a la dona tro al matý. E al maytí levaren-se e estegren ensems aquel jorn, e puis lo rey cavalcà e anà-se’n en Catalunya. E la dona engruxà, e estec tant en aquel castel tro que parí e hac ·I· fil, e hac nom Jacme.

Lo rey avia hondrats hòmens en Catalunya e en Aragó qui eren sos parens e avien fiansa que el rey no agués jamés enfans e que la terra romangués a éls. E quant saberen que la dona avia haüt ·I· infant, foren-ne molt despagats e pensaren que·l auciessen. E ·I· jorn mentre que·l enfant durmia e·l bressol en ·I· casa, ac hom feyta ·I· trapa endret del bressol, e tramès-li hom daval, sobre·l bressol, ·I· gran péra per tal que murís. E plac a Déu que no·l tocà, mas donà tal al copol del bressol que·l trencà. Esters, non o poc hom apercebre qui ho féu ne qui no, mas bé·s pensà hom que aquels qui eren sos parens o avien feyt fer.

La dona conec que·l enfant avia mals volens, e gardà-lo al mils que poc e nudrí-lo molt gint. E a poc de temps ela murí a Roma, que era anada al apostoli per so cor lo rey En Pere, son marit, la vulia lexar. E aquí ela és soterada molt honradament, laÿns en la esgleya de Sen Pere.

Ara lexa a parlar lo libre del rey En Pere e del enfant En Jacme, son fil, e parlarà dels feits qui esdevengren als ·III· reys d’Espanya, dels quals rey fo la ·I· d’aquels lo rey En Pere d’Aragó (Coll i Alentorn 1949: vol. II, 18-27).

Aquesta narració és quasi tan extensa com la de Muntaner, però hi ha detalls diferents i també està dramatitzada amb diàlegs. La raó per la qual el monarca no vol estar amb la seva esposa és l’orgull: ella no és filla de rei. O sigui que, pel rei En Pere, Na Maria va ser bona per casar-s’hi i així obtenir els drets sobre les seves propietats de Montpeller, però no per conviure-hi. El rei s’ha enamorat d’una dama i aquesta li correspon. En assabentar-se’n, la reina crida el majordom —anònim— que està al servei del rei —per aquests afers— i li demana que l’ajudi a suplantar la dama una nit a fi de tenir descendència del seu marit.

El motiu de la substitució de la dama aquí també és poder tenir un hereu per Montpeller i la Corona d’Aragó. L’engendrament ocorre en un Castell de Montpeller on la reina roman fins que neix l’infant.

Aquesta narració esmenta —igual que la del propi rei En Jaume— l’atemptat, i és l’única que inclou la informació de la mort de la reina Na Maria de Montpeller. Sembla que era a Roma per parlar amb el Papa sobre la sol·licitud d’anul·lació del seu matrimoni que el rei En Pere li havia presentat i reclamat insistentment.

Segons les Gesta Comitum Barcinonensium

A les Gesta Comitum Barcinonensium —escrites pels frares del monestir de Ripoll al segle xiv— s’explica l’episodi de la següent manera:

Com lo rey En Pere pres muller dona Maria de Muntpesler, e a cap de ·I· any e ·III· mesos l’emprenyà en l’alberch d’En Tornamira

En aquest any mateix damunt dit (scil. 1203) lo dit En Pere, rey d’Aragó e comte de Barcelona, com hac maridades ses sors, pres muller dona Maria de Muntpesler, filla qui fou del noble príncep Guillem de Muntpesler. E lo dit Guillem senyor de Muntpesler havia haüda per muller la filla del noble Emperador de Costantinoble, la qual havia nom dona Evioles. E aquesta dona Maria era bona e savia, mas no era gayre bella en ses faysons, per què lo rey En Pere no se n’altava ne’s volia acostar a ella. Per què stegren axí lonch temps que no fou la ·I· ab l’altre.

E·ls consols e·ls prohòmens de Muntpesler, com vaheren que·l senyor rey En Pere no havia cura de la dona sa muller, jatsia açò que ell fos massa cortés entre dones, hagren reguart, si la un o l’altra moria d’ells, que la terra romangués menys de hereu. E pensaren e tractaren entre ells en qual manera ho porien fer, que·l senyor don Pere fos ab la dona sa muller. E tractant en aquests affers, hagren d’acort que parlassen ab los cambrers del senyor rey e faheren-ho. E dixeren axí als cambrers:

—Senyors, si vosaltres vós volets, porets fer gran bé e gran honor a tota la senyoria del rey d’Aragó, e axí mateix gran mercè e profit que serà vostre e·n valrets més—.

E·ls cambrers resposeren als dits consols, e dixeren-los:

—Senyors, nós som apparellats de fer tota res que sia bé e honor del senyor rey e de la senyora regina—.

—Ara —dixeren los consols— vosaltres farets axí, per amor de la regina e de nós, que, quant lo senyor rey demanarà dona o donzella, digats-li que vosaltres li haurets-li una dona, la pus honrada e la pus richa e la millor de tot Muntpesler. Mas que ell hauria a ffer axí, que la dona aquella non iria en altre loch sinó en l’arbech d’En Tornamira, ço és aquella nit que empendrien. E·ncara que, que li’n dixessen que la dona aquella no volia que lum hagués en la cambra hon ells abdós fossen la nit, per ço com ella era de honrat loch, e havia marit lo pus honrat de tot Muntpesler, e no volia que fos conaguda. E axí com açò haurets dit al senyor, e ell vos ho hage atorgat, amanar-li-ets nostra dona matexa e vostra, que és la regina d’Aragó, sa muller. E, si a Déu plau, aquella nit ell la emprenyarà e haurà fill, lo qual serà hereu de tot lo regna e plaent a Déu—.

E·ls cambrers, hoÿdes aquestes paraules, dixeren que ells havien gran pahor del rey que no·s captengués mal d’ells com sabria açò que ells haurien consentit. E·ls consols dixeren-los:

—No hajats pahor de res, car nós vos farem sagrament e homanatge que us starem davant de tot dan e de tot perill que ells ne deguessen haver—.

Ffinalment los cambrers atorgaren lo feit.

Enaxí, que a pochs dier, lo senyor rey requès als cambrers que li percassassen una dona l’endemà. E·ls cambrers parlaren ab los dits consols de Muntpesler e endreçaren los affers axí com era emprès, e emprengueren la nit que la dona Maria regina anàs a l’alberch d’En Tornamira. E axí fou feit.

E·ls consols ab lo conseyll hagren ja endressats los affers, segons que damunt és dit, ab la regina, la qual se apparellà per anar añ dit alberch, ab ·I· dona e ab dues donzelles, secretament. E amanaren-la al dit alberch e colgaren-la a·l lit. E puys lo senyor rey vench. Emperò les dones e les donzelles, qui eren vengudes ab la regina, foren ja colgades en ·Iª· altra cambra, la qual era davant aquella hon jahia la regina, enaxí que no havia sinó ·I· portxe en mig. E·ls consols eren en una altra cambra amagats, per ço que·l senyor rey no conegués res. Adonchs lo senyor rey se colgà prés la regina. E·ls cambrers jagueren de ffora la cambra al portxe.

E quant vench al matí en l’alba, los cambres foren apparellats de donar aygua a mans al rey, axí com havian acustumat, e entraren en la cambra. E·l senyor rey se levà del lit e pres aygua a mans, e·ls dits consols de Muntpesler foren apparellats ab lurs brandons encesos e ab lur notari, e agenollaren-se davant lo rey, e van-li besar la ma e dixeren-li que bon prou li faés, car ell havia jagut aquella nit ab madona la regina.

E quant lo rey hoÿ açò, fou fort irat, majorment contra los cambrers, mas no·u féu gayre apparés. E tantost, los damunt dits consols dixeren al scrivà, que y havian amanat, que fahés una carta testimonial d’assò, ço és com lo senyor rey havia estat e jagut aquella nit ab la senyora regina e muller sua. La qual faheren exir fora de la cambra sua en lo portxo ab la dona e ab les donzelles qui ab ella eren vengudes aquí. E en aquella nit lo rey la emprenyà. E·ls dits consols o ordonaren que la regina no exís d’aquell alberch entró hagués encahut. E axí’s féu. La qual regina havia estat ·I· any e ·III· mesos que no havia ne jagut ab son marit lo rey, si nó aquella nit.

Ací parle com fou batejat l’infant En Jachme ne perquè ach nom Jachme

Devets saber que, aprés pochs dies que dona Maria hac enfantat hun bell fill, los pròmens de Monpaller sí·l volgren fer batejar, e vengren devant la reyna dient-li que batejassen l’infant. He ella dix-los axí: —Honrats pròmens, pus tant de bé m’avets fet e·m fets, prech vos axí, com a bons pròmens e lleals que sóts, que lo batejar d’aquest infant se face en aquesta manera que us diré. Ajats-me —dix ella— aytal clergue qui és hom sant e devot de Déu, he demà diga missa, e com la missa come[n]serà ajats-hi aparellats ·XII· siris bla[n]chs, cascun de pes de ·III· lliures a honor de la Santa Trinitat, he fermats-los devant l’altar de madona santa Maria de les Taules, e an aquell altal lo prevere diga missa, he aprés ajats ·XII· infants verges, e cascun tenga una candela beneyta enseza, he puys cascun encena huns d’aquells ciris, he, abans que tot assò sia, ajats mès nom a cascun ciri, son nom de cascun apòstol, he sia cascun nom en hun alberà escrit e fermat a cascun ciri, he aquests ·XII· ciris, axí ordonats en la missa, sien bé gardats, e aquell qui més durarà de cremar e sserà major tros, aquell regonoxets, e gardats en son alberà cal nom hi és scrit, he aytal nom age l’infant—.

He axí com ella ac dit ne hordonat fou fet. He lo ciri en qui era lo nom de sent Jachme durà més que nagun altre de cremar. He l’endemà batejaren l’infant ab gran honor, e meteren-li nom Jachme. He aquest fo lo bon rey En Jachme qui pres Mallorcha e tolch molta terra a moros. He cant l’infant En Jach[me] se batejà a Monpaller, no y era lo rey En Pere, ans era en Aragó anat, per què la reyna dona Maria era molt corusa de l’infant, com no avian pus areter en la terra si nó aquell (Cingolani 2006: 679-681).

Aquí se’ns dóna un relat molt acostat al de Ramon Muntaner, però sense tota la història de les oracions, les misses i els dejunis, i amb una explicació similar a la de Jaume I quant als ciris i la tria del nom. La raó per la qual el rei En Pere no vol veure la reina Na Maria és perquè «no era gaire bella en ses faccions». També són els cònsols i prohoms els que prenen la iniciativa de la substitució i recorren als cambrers com a mitjancers —anònims— del rei. El motiu al·legat també és el mateix: tenir un hereu de Montpeller i al tron de la Corona d’Aragó.

Conclusió

La finalitat de les quatre redaccions és la mateixa: deixar clara la legitimitat de Jaume I vers els drets de la dinastia de Montpeller i com a hereu a la Corona d’Aragó. Però a més a més —com diu Elliott—, «aquest conte atorgà una aura de misticisme a la concepció i al naixement de Jaume I» (Elliott 1984: 36).

Ramon Muntaner va escriure en la seva Crònica fets que havia viscut personalment, però la història de l’engendrament del rei En Jaume no era possible que l’hagués viscuda, encara que de petit —l’any 1274— havia vist de prop el rei Jaume quan es va allotjar a Peralada a l’alberg del seu pare Joan Muntaner. En aquest cas devia recórrer a l’heurística per aconseguir les dades i també a la ficció literària —com diu Fuster: «I més “buits” salvà de la pròpia minerva» (Fuster 1977: 24). A Muntaner, li interessava en gran manera crear una base ferma —fer una propaganda política sòlida— per la Casa d’Aragó. Ja en la visió inicial «un prohom vell vestit de blanc» li diu que ho ha d’escriure perquè «a Déu plau» i en un altre lloc ens fa saber que el llibre es fa «a honor [...] del Casal d’Aragó». A més, com diu Fuster «les obres de Déu no poden ser potineries». Sí, la Crònica és un text de propaganda política ple de ficció literària.

Sembla que qui imaginà la llegenda de l’engendrament de Jaume I —segons les narracions de Desclot, Muntaner i les Gesta— es podia haver inspirat en diverses històries: Hèrcules, Carlemany (Mussons 1997), el rei Artús, el Lancelot en prosa —del qual, almenys al segle xiv, ja n’existia una traducció catalana— que era la llegenda de l’engendrament del millor cavaller del món, Galaad. Però pel que fa a “la dona substituïda” —com diu Riquer—, «es correspon més a un motiu folklòric catalogat per Stith Thompson: “K 1843.2: Wife takes mistress’s place in husband’s bed”, que té la seva manifestació més coneguda en un conte de Boccaccio[1]. [...] La llegenda no podria forjar-se i aplicar-se precisament a qui serà tan gloriós si no hagués donat mostres d’ésser-ho, o sia després de les conquestes de Mallorca (1229) i de València (1238). Abans d’aquestes gestes no hauria estat factible dotar un monarca d’aquesta aurèola de predestinació» (Riquer 2000: 77-80).

Ja hem vist com totes quatre narracions tenen punts en comú i detalls que les diferencien. Desclot és el més historiador —és un bon cronista—, Jaume I calla —discretament— els detalls que no li interessa tocar, i Muntaner exagera, però totes aquestes cròniques —amb les seves ficcions— van servir com a propaganda política al servei de la monarquia.

Enric Tremps

Bibliografia

Bruguera 1991: Jaume I, Llibre dels Fets del rei En Jaume, a cura de Jordi Bruguera, Barcelona, Editorial Barcino.

Cingolani 2006: Stefano Maria Cingolani, Historiografia, propaganda i comunicació al segle xiii: Bernat Desclot i les dues redaccions de la seva crònica, Barcelona, IEC.

Coll i Alentorn 1949: Bernat Desclot, Crònica, Barcelona, Editorial Barcino.

Elliott 1984: Alison G. Elliott, «L’historiador com a artista: manipulació de la història a la Crònica de Desclot», dins Quaderns Crema (segona sèrie), 9, p. 27-52.

Fuster 1977: Joan Fuster, “Lectura de Muntaner”, dins Obres Completes V. Literatura i Llegenda, Barcelona, Edicions 62.

Mussons 1997: Anna M. Mussons, Universitat de Barcelona, “Mito y leyenda en torno al nacimiento de Carlomagno. La historia de Berta en los manuscritos catalanes”, dins Marie-Madeleine  Fragonard, Caridad Martínez (eds.), Transferències de temes, transferències de textos : mites, llegendes i llengües entre Catalunya i Languedoc, Barcelona, Promociones y Publicaciones Universitarias.

Renedo 2003: Xavier Renedo, Elements messiànics en el Llibre dels feits del rei Jaume I, Inèdit.

Riquer 1984: Martí de Riquer, Història de la literatura catalana, , Barcelona, Editorial Ariel.

Riquer 2000: Martí de Riquer, Llegendes històriques catalanes, Barcelona, Quaderns Crema.

Soldevila 1971: Ferran Soldevila, (ed.) Les quatre grans cròniques, Barcelona, Selecta.

Soldevila 2008: Ferran Soldevila, Jaume I, El Conqueridor, Barcelona, Editorial Base.

Vallverdú 1998: Giovanni Boccaccio, Decameró, Barcelona, Edicions 62.

---

[1] El resum inicial de la tercera jornada, conte novè, diu: «Gileta de Narbona guareix el rei de França d’una fístula; demana per marit Bertran de Rosselló, el qual, esposant-s’hi contra la seva voluntat, se’n va per despit a Florència; on, festejant una jove, en lloc d’ella Gileta jagué amb ell i en tingué dos fills; i després ell, posant-li afecte, l’acceptà per muller». Els noms dels personatges ja ens diuen molt sobre l’origen de la història (Vallverdú 1998: 243-250).