Cercar en aquest blog

dilluns, 21 de febrer de 2011

Vida española en la época gótica

Ressenya de
Vida española en la época gótica
de  Jordi Rubió i Balaguer


Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1985, 293 pp.


Introducció

Vida española en la época gótica és una monografia que fa un assaig d’interpretació de textos i documents literaris. L’obra està divida en tres parts principals: “La ciudad y la calle”, “La casa” i “La sociabilidad”; i una de petita i final: “Curiosidad y caballeria”. A grans trets podem dir que observa com es vivia a Espanya, del segle xii al xv, d’acord amb els temes apuntats, a través —bàsicament— de passatges de la literatura i —molt breument— comentant algunes obres d’art. A continuació presentaré un resum de cada una de les parts i uns comentaris de conclusió.

La ciudad y la calle

En temps de Jaume I, el més important era que les ciutats estiguessin ben defensades per murs i fosses i també que tinguessin els llocs clau en les parts altes de la població. En aquelles ciutats es van anar formant carrers i barris de tallers dels artesans segons els seus oficis. Al costat de la ciutat murada apareixen els barris d’extramurs, els ravals, els suburbis que tenien en petita escala recursos semblants als de la ciutat d’intramurs. A la Corona d’Aragó juntament amb els ravals s’esmentaven les alqueries.
Les croades van provocar un moviment comercial molt important en les ciutats marítimes del mediterrani occidental. A la Corona d’Aragó es comencen a construir les primeres cases consistorials i palaus nobles per allotjar els organismes oficials. Es construeixen llotges a Barcelona, Palma de Mallorca, València, Saragossa, Perpinyà, Tortosa i Alcanyís.
La ciutat s’aixeca i s’aferma com un nou poder al costat del reial. Les noves construccions ordenades per la reialesa es feien en el seu honor i per a embellir la ciutat. A Barcelona s’atorga l’honor de tenir una Universitat. Les universitats donaven prestigi intel·lectual a les grans ciutats. S’apreciava la bellesa de les urbs.
Com que la vida a l’interior de la majoria de les cases no era confortable, el carrer era el centre d’animació ciutadana. Les festes tenien el seu ambient a la plaça. La majoria d’actes públics se celebraven al carrer. La joglaria estava arrelada en la vida popular, però amb el temps es va anar aburgesant i cercava un públic més refinat. A l’hivern, a l’interior dels palaus els joglars entretenien la família. I els nobles es divertien a l’aire lliure amb la caça —principalment la falconeria segons la documentació.
Les transaccions comercials se solien fer al carrer. Com que la majoria de ciutats estaven emmurallades, contribuïen al desenvolupament de carrers estrets i foscos —hi contribuïa la llargària dels ràfecs. Hi havia molts baixos porticats que servien per exhibir mercaderies de les botigues i dels obradors. El mercat principal se celebrava a la plaça major on s’hi venien els queviures, però els menestrals normalment venien en els seus tallers en els barris del seu gremi. Alguns sastres ja feien servir maniquins de reclam en els seus obradors. Però no tots els menestrals tenien obrador propi, molts es llogaven per un jornal diari. La filatura i el teixir es feia familiarment, el comerç de llanes riques estava en mans estrangeres. A les terres catalanes, a principis del segle xiv, es va començar a desenvolupar la indústria de l’adobament i tenyit de llanes. Les dones treballaven les teles per a les necessitats de la casa. Les ciutats marítimes tenien agències i consolats de les grans companyies estrangeres que negociaven amb Espanya. Aquestes empreses mobilitzaven població flotant de moltes procedències. La gent del mar era una classe a part agermanada per la professió. A la Corona d’Aragó va tenir molta importància l’esclavitud. Hi va passar gent de molts de llocs que van fer feines de tots tipus, no se’ls impedia cap ofici. Amb l’arribada de la impremta a Espanya va venir molta gent d’Alemanya i de França per incorporar-se a la menestralia.
L’època gòtica també va veure inestabilitat social. Hi va haver les revoltes dels remences i de les germanies. El carrer era el lloc on es notava més el contrast de les diverses capes de la població. També hi havia cases de joc les quals eren perseguides a causa de la blasfèmia, les baralles i conteses que originaven. Es castigava sobretot portar armes de nit. També era penat anar de nit pels carrers sense llum. Fins al segle xiv no consta que hi hagués enllumenat públic en alguns carrers. La gent havia d’anar amb els seus propis llums.
Les cases deurien oferir un aspecte molt pobre i per dissimular-ho es pintaven. Al segle xiv es van començar a modernitzar les urbanitzacions primitives i la preocupació dels consells eren els claveguerams. Com que no es recollien les escombraries, es prohibia llançar-les pels carrers. El fang també era un altre dels inconvenients, ja que els carrers de la majoria de poblacions no tenien empedrats. Les posades tenien un paper important en la vida dels pobles, ciutats i camins. Aquestes prenien el nom d’hospital quan no tenien afany de lucre. Els monestirs donaven suport a les que hi havia en els camins de pelegrinatge. A principis del segle xv ja era obligatori posar algun anunci a la façana de les fondes i albergs perquè el públic ho sabés. El servei postal sembla que estava molt lligat als albergs. En aquests establiments també hi consten crims i suïcidis. En els carrers, encara que molt concorreguts, no hi havia circulació de carruatges. No hi deixaven circular els carros perquè no malmetessin els empedrats. Els mossos i els camàlics transportaven les mercaderies per dintre de la ciutat.

La casa

De la concepció del que era un palau que es tenia als segles xiii i xiv, ara en diríem un castell. El palau tant podia ser tot l’edifici com una part d’aquest. Però també va arribar a tenir el sentit de les institucions que albergaven, per exemple “el palau del rei i el palau del bisbe” volent dir “la potestat civil i l’eclesiàstica”. És en el palau on es menja. O sigui que el palau no havia de ser un lloc de grans dimensions, podia ser un menjador petit. Els palaus eren per antonomàsia les residències reials. La casa tampoc no tenia sempre el mateix significat. El més corrent era que es referís a una habitació. La tenda també va ser l’habitatge tant en campanyes militars com en els viatges. En els campaments previstos per molt de temps també es construïen cases de fusta.
Les cases tenien un pati envoltat per la galeria a on tenien sortida les habitacions. En els palaus es donava el nom de sala als salons grans i de cambra a les habitacions petites. La distribució de la casa burgesa valenciana era: la cuina en els baixos, a vegades el menjador —o al primer pis—, una cambra sota l’escala, al fons la porta del corral. Si tenien botiga, a l’entrada en deien obrador. Al primer pis hi havia la sala o dormitori amb una finestra que donava al carrer.
A les cases i palaus medievals d’Espanya, s’hi observen tres elements constructius principals: les guixeries dels sostres i frisos; les rajoles per als sòcols i paviments, i les pintures. La decoració pintada es troba molt documentada a les grans residències de la Corona d’Aragó. Les pintures murals es poden distribuir en tres classes: de caràcter religiós, escenes cavalleresques, i temes històrics. Hi havia el costum de fer retrats i escultures dels reis. Un altre tipus de decoració era la de caràcter simbòlic o al·legòric.
Els textos conservats no parlen massa de la il·luminació artificial en les festes i solemnitats celebrades sota sostre. En canvi mencionen amb freqüència gent amb atxes enceses il·luminant seguicis i desfilades a l’aire lliure. A les habitacions de palau on el rei s’entretenia sempre hi havia d’haver quatre brandons cremant. Al dormitori dos ciris de dos pams al costat de dotze candeles per al servei de les cambres reials, i també hi cremava sempre un estadal. Hi havia el costum de tenir algun llum encès de nit. En les cases pobres i humils la llum nocturna es reduïa al mínim indispensable. Normalment l’única llum que hi hauria seria la que faria el foc de la llar.
En els inventaris hi ha més objectes de decoració que no pas mobles destinats al descans, a menjar en comú o a la sociabilitat. Els mobles descrits es poden agrupar en les següents categories: taules, bancs i tamborets, cadires, cofres, estrades, estudis i escriptoris amb els corresponents faristols i prestatges per als llibres.
Els jardins formaven part de l’arquitectura de la casa. Tots els palaus tenien jardins. Tant la pintura religiosa com la profana medieval va representar escenes de jardí. La font sol ser el centre de la composició en els jardins. En els jardins dels palaus moltes vegades hi havia feres engabiades, principalment lleons.

La sociabilidad

La cortesia a l’edat mitjana era l’art de comportar-se dins de la cort. Aquest art implicava el joc de l’amor que van fixar els trobadors amb l’expressió amor cortès. Per als trobadors solament era cortès aquell que actuava d’acord amb les qualitats morals que això representava.
A partir del segle xi es van escriure tractats anomenats artes dictaminis que no faltaven a les biblioteques dels notaris. Aquests tractats van tenir molta importància en la sistematització de les fórmules de cortesia epistolars. Les regles que donaven se seguien universalment. En la correspondència amb familiars també escrivien d’acord amb unes convencions de respecte força rígides. A finals del segle xiv i a principis del xv assistim a Espanya a un renaixement de la carta de condol com a gènere literari.
La gent de l’edat mitjana estava familiaritzada amb la mort. La predicació i la literatura ascètica s’esforçava perquè la gent mirés cara a cara la mort. Els primers anys del segle xiv es caracteritzen per una tensió espiritual sota el signe de la mística franciscana. A la segona meitat del segle xiv Espanya es desenvolupa sota un altre signe. La raó d’estat omple l’espai que ocupava la ingènua efusió de mig segle anterior. En la primera edat mitjana l’home era menys complicat, però a mesura que ens apropem al Renaixement es va configurant una separació entre la personalitat pública i la personal.
Els matrimonis eren concertats pels pares respectius, sense tenir en compte les possibles inclinacions dels fills, i a una edat, per altra part, que no podien manifestar-la. A les cases reials les unions s’arranjaven per interessos polítics. Les dones de la novel·la cavalleresca eren emprenedores en l’amor, però habitualment no era pas així, ni tan sols tenien en compte les seves inclinacions.
En la literatura, la vida de relació passa de l’amor cortès dels trobadors a la misogínia. La vida social va anar canviant. A partir del segle xii, els trobadors del migdia francès ens van portar l’expressió lírica de l’amor cortès. Aquests apreciaven la dona que sabia de lletra. Els cançoners de l’època tractaven dels amors de les dames. Es va establir una mútua influència entre la vida autèntica i la literatura.
Les dames tenien a casa seva dos dominis: la cambra amb l’estrada, per a les relacions cerimonioses, i la bescambra per a la intimitat. Als segles xiv i xv la dona tenia més protagonisme, ja no és solament la figura ideal allunyada de la vida corrent. Algunes dones de la burgesia que no es casaven o enviudaven es refugiaven en els monestirs. Moltes dames de la noblesa, que s’hi recloïen sense vertadera vocació, hi vivien com si fossin a casa seva, tenien el seu peculi, dones al seu servei i rebien visites amb tota llibertat i independència i hi portaven l’ambient mundà.
A diferència dels castells —on les visites eren un esdeveniment—, els palaus ciutadans o les residències urbanes feien possible organitzar les visites periòdiques. Els textos literaris descriuen la cortesia en les relacions de la vida urbana en un ambient més familiar. Al contrari que als castells, on l’home tenia el protagonisme, a les cases de la ciutat la dona era el personatge principal. Al carrer la iniciativa era de l’home, però a casa la dona organitzava la vida i les visites al seu gust. Els il·lustradors de llibres valencians ens han donat versions gràfiques curioses d’aquelles tertúlies del seu temps. En cap altra regió d’Espanya es podrien reunir tantes notes animades sobre la sociabilitat femenina com en el regne de València de finals del xv i principis del xvi. La vida social que la dona tenia allà —segons els textos literaris— era més atrafegada que no pas en altres regions de la península.
Els banys, a part de la importància des del punt de vista arquitectònic, també eren un centre per relacionar-se. Eren de tradició oriental, importada principalment pels àrabs. Els pobles de l’Espanya cristiana s’hi van habituar ràpidament. N’hi havia a Saragossa, Mallorca, Barcelona, Girona, etc. També es van fer populars els banys termals, alguns dels quals van donar nom a diverses poblacions: Caldes, Banyoles, etc. La medicina medieval era parca en la prescripció dels banys. Els palaus tenien les seves bescambres on preparaven el bany. Els banys públics eren l’excusa, en moltes ocasions, per a la promiscuïtat sexual. De la regió llevantina hi ha molts records literaris de la llicència que els banys van introduir. En canvi, en la iconografia medieval són rares les escenes de bany.
La vida social de l’edat mitjana també estava farcida de banquets. En aquella època tenien una duració extraordinària i s’hi servien una quantitat enorme de menges. Les taules eren sorolloses i l’ambient poc delicat, i les dones s’eclipsaven si no era un menjar de la cort. Les pintures i miniatures espanyoles no solen representar-les en els banquets. Algunes representacions sorprenen per la procacitat i semblança a orgies. A partir de finals del segle xiv, als banquets de la Corona d’Aragó es menciona la presentació d’entremesos segons la moda francesa. Tant al segle xiv com al xv, les tovalles més citades en documents i inventaris eren franceses. Els plats i escudelles de les taules senzilles eren de terra cuita i de fusta. No era costum que hi hagués una escudella per a cada comensal. La ceràmica de Manises es va convertir en un luxe principesc, no solament a Espanya sinó també a l’estranger.
El ball sempre ha estat el complement dels banquets. Encara que la pintura o l’escultura no ens han deixat a Espanya massa representacions d’escenes de dansa, les que coneixem superen amb la seva suggestió tot el que ens puguin dir els textos literaris.

Curiosidad y caballería

A través de tota l’edat mitjana, la cavalleria es presenta com una idea determinant. La lluita espanyola contra els moros dóna a la poesia cavalleresca un escenari per a les gestes. La primera edat mitjana ens presenta les formes més sensibles de la vida social i pública condicionades per un sentit popular i col·lectiu que apaga les individualitats. Després, a poc a poc, hi ha una tendència a la caracterització individual. Apareixen les biografies dels trobadors i comencen a emergir els autors de les cròniques: Jaume I, Muntaner, etc. La cavalleria es va transformant en una distinció i, a mesura que l’edat mitjana s’apropa al seu final, deixa de ser una professió militar abnegada.
A vegades la història sembla una novel·la cavalleresca. En començar el segle xv, tant a Castella com a Aragó la cavalleria sembla un esport cortesà. Arriba un moment en què la novel·la —que va començar imitant la realitat— acaba per influir-la. També al segle xv apareix el cavaller errant que corre món per la curiositat de conèixer. Els santuaris i els monestirs van donar suport a aquests pelegrinatges.

Conclusió

En aquest assaig, Rubió repassa la vida a Espanya a l’època gòtica segons els documents literaris i d’altra mena. L’ordena en els quatre capítols —que he esmentat en introduir aquest treball— que abracen la major part dels aspectes de la vida, excepte els de la vida espiritual. Cada capítol inclou notes i bibliografia. Malgrat emprar una sintaxi arcaica, és de fàcil lectura. Il·lustra els temes que va tocant amb molts exemples, gravats i fotografies.
A vegades parla d’Espanya d’una manera que sembla que es refereixi —anacrònicament— a un estat o país. Tractant-se, com és el cas, d’un text que parla dels segles xii al xv, hem d’entendre Espanya com a la designació geogràfica de la Península Ibèrica, no com al regne que esdevingué, a partir de 1714, amb Felip V. Tenint en compte el marc de circumstàncies de quan publica el llibre —l’any 1943, en plena postguerra—, no crec pas que fos cap error, més aviat penso que va ser una estratègia per provocar una sensació de la unitat d’Espanya davant la censura del règim franquista.
Encara que Rubió el titula vida española, dels exemples que utilitza un vuitanta per cent són de la Corona d’Aragó i l’altre vint per cent del Regne de Castella. Va ser molt agosarat de publicar al principi del franquisme un llibre que parla i lloa en gran manera les terres catalana i llevantina, la seva llengua, i la seva literatura. Cita força fragments —en català— de les cròniques de Jaume I, Desclot i  Muntaner, i dels escrits del savi franciscà Francesc Eiximenis.
Diu que l’esclavitud va ser molt important a la Corona d’Aragó perquè va subministrar molta mà d’obra necessària. Però ho comenta molt de passada, com si fos la cosa més normal del món tenir esclaus. Eiximenis també en parla i diu que l’esclau era necessari per al bon funcionament de la comunitat (Dotzè del Crestià, capítols 338-356).
En aquest assaig potser hi ha exemples —extrets de documents oficials— que poden semblar inversemblants, però com diu l’autor aquests solament donen la veritat oficial. Aquesta monografia és un text molt instructiu, fins i tot podríem catalogar-lo de fonamental.

Enric Tremps