Introducció
Hamlet és la peça més llarga, la més complexa i la més oberta de les que va escriure Shakespeare. Com va dir J. Dover Wilson: «Hamlet is a dramatic essay in mystery; that is to say it is so constructed that the more it is examined the more there is to discover» (Jump, p. 45). Això ha provocat que se n'hagi fet —i se'n segueixi fent— una infinitat d'interpretacions entre les versions de les representacions teatrals i cinematogràfiques així com estudis, comentaris, tesis, etcètera. Contribuint a engrossir la llista, a continuació presento un breu comentari sobre el propòsit de l'escena de L'assassinat de Gonzago.
El propòsit
Al protagonista, se li apareix l'espectre[1] del seu pare mort que l'assabenta que la seva mare ha comès adulteri amb el seu oncle i que aquest l'ha assassinat vessant-li verí a l'orella mentre dormia en el jardí; ho resumeix així:
vaig ser desposseït, per la mà d'un germà,
de la vida, la reina i la corona; [I, v]
Aleshores, li demana que el vengi. Aquest és el desencadenant de l'argument principal de l'obra: la revenja de l'assassinat de Hamlet pare.
Després de la visió, Hamlet —lògicament— no les té totes, diu:
L'esperit que vaig veure podria ser un dimoni [II, ii]
Necessita esbrinar-ho i aprofitant la presència d'una companyia d'actors a Elsinore els prepara per a la representació d'una adaptació ad hoc de L'assassinat de Gonzago d'acord amb el propòsit que ell mateix manifesta en un soliloqui:
Faré que aquests actors interpretin l'escena
de la mort del meu pare al davant del meu oncle.
Li observaré l'esguard, el sondaré fins al dolor.
Si s'estremeix, ja sabré què he de fer.
[...] Faré servir aquesta obra
per atrapar la consciència del rei. [II, ii]
És un parany per veure la reacció del Monarca i poder sortir de dubtes quant a l'acusació manifestada per l'espectre del seu pare mort.
Abans de la funció, escenifiquen una breu pantomima —una subtil i refinada peça de venjança per sí mateixa— que és de fet un resum de la pròpia representació —amb la finalitat de despertar l'interès del rei perquè vegi l'obra sencera— però sense revelar clarament la relació familiar de l'assassí amb la seva víctima. Claudi segur que ja se sent al·ludit, perquè és la veritable imatge del seu crim; s'han de tenir uns nervis d'acer per dissimular-ho com ho fa.
Durant l'espectacle el Monarca es va posant més nerviós fins que pregunta al Príncep quin títol té l'obra i aquest li respon: “La ratera” —evidentment pensant en el seu propòsit—; la funció continua amb l'enverinament de l'actor rei per Llucià que representa el seu nebot i en aquest punt per si la situació no fos prou clara —almenys per a Claudi— Hamlet diu:
L'enverina en el jardí per robar-li la corona. Es diu Gonzago.
i la història es conserva en un italià molt elegant. Ara, tot
seguit, veureu com l'assassí obté l'amor de l'esposa de
Gonzago. [III, ii]
Aleshores, el Rei ja no aguanta més i fa parar la funció; ara queden sols Hamlet i Horaci i ho comenten:
Hamlet
Ah, bon Horaci, em jugaria mil lliures a favor de les
paraules de l'espectre. Te n'has adonat?
Horaci
Molt bé, milord.
Hamlet
En el moment que li vessava el verí?
Horaci
M'hi he fixat molt bé. [III, ii]
El propòsit de la representació de L'assassinat de Gonzago —“La ratera”— s'ha acomplert; ara ja no en té cap dubte, l'espectre té raó: el seu oncle és culpable; Hamlet pot procedir a venjar la mort del seu pare.
Conclusió
S'ha criticat molt la demora a actuar per part del protagonista però si s'hagués venjat immediatament —com segurament esperaríem que fes un príncep en circumstàncies paral·leles— l'obra s'hauria acabat allà; per altra banda Hamlet té tot el dret de dubtar si el fantasma és l'esperit del seu pare o bé un dimoni que ha pres la seva aparença per temptar-lo a cometre un homicidi.
La mestria de Shakespeare es fa patent amb l'escena de L'assassinat de Gonzago, o sigui “La ratera”. Aquesta reforça la versemblança de la història ja que ens està presentant teatre dins el teatre i converteix la ficció de grau primer en “la realitat”.
Encara que Shakespeare s'aparta de la concepció aristotèlica de la tragèdia, sobretot pel que fa a les unitats de temps i d'acció, aconsegueix una obra excel·lent, on hi ha espais buits —que faciliten tantes interpretacions— però no inconsistències.
Bibliografia
Aristóteles, Poética de Aristóteles, Gredos, Madrid, 1974.
Frye, Northrop, On Shakespeare, Yale University Press, New Haven, 1986.
Jump, John, Shakespeare: Hamlet, Palgrave, New York, 1988.
Shakespeare, William, Hamlet, Oxford University Press, Oxford, 1998.
Shakespeare, William, Hamlet, Vicens Vives, Barcelona, 2005.
[1] Veure un fantasma és inversemblant, però Shakespeare es pren molèsties amb el marc de circumstàncies en el qual el fa aparèixer i amb la cura amb la qual l'introdueix, d'aquí prové el convenciment dels lectors i dels espectadors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada