Probablement, el millor conte que s'hagi escrit mai

Per ajudar a entendre el goig que Déu té quan algú es penedeix i torna al bon camí, Jesús va contar la "paràbola del fill pròdig" (Lc 15,11-32), la qual ha estat considerada per alguns com el millor conte o relat curt que mai s'hagi escrit. Vegem-ne la preciosa versió que n'han fet Josep Rius-Camps i Jenny Read-Heimerdinger a Demostració a Teòfil, Evangeli i Fets dels Apòstols segons el Còdex Beza, Fragmenta Editorial, Barcelona 2010, pp. 269, 271 i 273.

Digué [Jesús] aleshores: «Cert home tenia dos fills. El més jove d'ells digué al seu pare: "Pare, ¡dóna'm la part que em toca de la propietat!" I els dividí els mitjans de vida. No gaires dies després, havent-ho aplegat tot, el fill més jove emigrà a una regió llunyana i allí dilapidà els seus mitjans de vida vivint llibertinament. Quan s'ho hagué malgastat tot, vingué una fam terrible en aquella regió, i ell comneçà a passar gana. Anà a ajuntar-se a un dels ciutadans d'aquella regió, que l'envià als seus camps a guardar porcs. Desitjava saciar-se amb les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no n'hi donava. 

Quan, però, reflexionà, es digué: "Quants jornalers del meu pare tenen pa de sobres, mentre jo aquí pereixo de fam. M'aixecaré i aniré a trobar el meu pare i li diré: 'Pare, he pecat contra el cel i en presència teva; ja no mereixo de dir-me fill teu: tracta'm com a un dels teus jornalers.'" S'aixecà i anà a trobar el seu pare. Quan ell, però, encara era lluny, el seu pare el va veure i es commogué; corregué i es tirà al seu coll i el va besar efusivament. Però el fill li digué: "Pare, he pecat contra el cel i en presència teva; ja no mereixo de dir-me fill teu: tracta'm com a un dels teus jornalers." Digué, però, el pare dirigint-se als seus criats: "De pressa, traieu del cofre la millor roba i vestiu-lo, poseu-li un anell a la seva mà i sandàlies als seus peus; porteu el vedell gras i mateu-lo; mengem i celebrem-ho, perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a viure, estava perdut, i fa poc ha estat trobat." I començaren a celebrar-ho. 

Mentrestant, es trobava el seu fill, el més gran, en el camp. Quan venia i s'apropà a la casa, va sentir música i danses i, havent convocat un dels servents, inquiria què volia dir tot allò. Ell digué: "El teu germà ha tornat i el teu pare ha fet sacrificar el vedell gras per a ell, perquè l'ha recuperat sa i bo." Però ell s'indignà i no volia entrar. Llavors sortí el seu pare i el va pregar. Però ell en resposta digué al seu pare: "Mira, fa molts anys que et serveixo i mai per mai no he transgredit cap manament teu, i mai per mai no m'has donat un cabrit d'entre les cabres perquè el mengi amb els meus amics; en canvi, per al teu fill, que ho ha devorat tot amb les prostitutes, i que tot just ha vingut, has fet sacrificar el vedell gras." Ell li respongué: "¡Tu estàs sempre amb mi, i tot el que és meu és teu! Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest, el teu germà, era mort i ha tornat a viure, estava perdut i ha estat trobat."»

Cançó de Jerusalem - שיר ירושלים

Cançó composta per Shneur Steinberg, cantada pel Shira Chadasha Boys Choir i amb lletra basada en els dos primers versicles del Salm 125:

Psalm 125:1-2  BCI Psalm 125:1 Càntic de pelegrinatge. El qui confia en el Senyor és com Sió, incommovible, ferm per sempre.  2 Jerusalem està envoltada de muntanyes; és així com el Senyor envolta el seu poble ara i per tots els segles.

Els Càntics de pelegrinatge (Salms 120 a 134), probablement,  els cantaven els israelites quan pujaven a Jerusalem per a les tres festes anuals (Dt 16,16).

Nit espectacular a Jerusalem

Museu d'història de Jerusalem Torre de David

El català no morirà

Resum del llibre El català no morirà. Lluís-Anton Baulenas, Edicions 62, 2004, Barcelona, 265 pp. per Enric Tremps.

Baulenas ens recorda que encara que per als catalans el català sigui una passió de fet, després de més de trenta anys d'Estatut, un catalanoparlant no pot viure completament en català a Catalunya. Per tant, seguim essent ciutadans de segona i davant d'aquesta situació planteja les preguntes següents: Per què no s'ha mort? Per què es pot morir? I, quines són les perspectives de futur?

Per què no s'ha mort?

El català no s'ha mort, diu, per dues raons: una actitud passiva i per activisme. A partir de 1714 se'ns van imposar unes normes castellanitzants però mai no hem deixat de parlar en català, li tenim una fidelitat apassionada. A més hem transmès la nostra parla als fills: resistència passiva. L'activisme el demostrem amb l'amor i passió —estat del qui pateix— que tenim pel català. Després de dues dictadures, una guerra civil i una transició democràtica continuen els debats apassionats.

Per què es pot morir?

Baulenas recorda que el 1990 els filòlegs Modest Prats, Albert Rossich i August Rafanell van fixar la minoració definitiva del català a partir del 2040. De fet, els sociolingüistes diuen que la sensació d'inexistència d'una llengua es dóna quan la massa de parlants d'aquesta és del 15-20% de la població —a Andorra, per exemple, ja és inferior al 30%. També comenta que fa cinquanta anys en els mercats hi havia els rètols en castellà però la gent hi parlava en català; ara hi ha els rètols en català però la majoria de la gent hi parla en castellà; abans era en un àmbit informal, ara en un de formal —de diglòssia. La morfologia i la sintaxi del català cada vegada s'acosten més al castellà. Per tant, per què es pot morir el català? Ens en dóna quatre causes: per culpa dels polítics catalans, dels ciutadans, del món i del segle, i de la política espanyola.

Es pot morir per culpa del polítics catalans perquè han atorgat poca entitat a la Direcció General de Política Lingüística, no han marcat objectius finals clars i concrets per assolir la normalitat, han fet els ulls grossos i han tingut una actitud negligent davant del sector industrial i empresarial —heu vist mai un prospecte d'un medicament en català? I han estat febles amb les productores cinematogràfiques quant al tema del doblatge.

Es pot morir per culpa dels ciutadans perquè hi ha una indiferència creixent, per la síndrome d'Estocolm —ens creiem que no s'ha d'imposar el català—, per la responsabilitat social de les escoles i universitats que creuen que han de transigir per atreure més clients i en el món global el català no és rendible, i per l'actitud dels mitjans de comunicació TV3 i C33 amb publicitat en castellà —sobretot per Nadal.

Es pot morir per culpa del món i del segle perquè el nou internacionalisme és un entrebanc, perquè les cultures minoritàries sense estat tenen més mala imatge que mai, i perquè la Unió Europea és una unió d'estats.

Es pot morir per culpa de la política espanyola perquè per a l'Estat és un esforç sobrenatural acceptar la diversitat d'una manera que no sigui purament simbòlica, perquè quan es va crear TV3 el govern volia que servís per ensenyar els catalans a beure amb porró —no es recordaven de l'article 3 de la Constitució—, perquè l'Espanya plurinacional s'ha de fer contra el govern central no pas amb ell, i perquè l'estat que ens acull no ens accepta de debò com a part integrant seva.

Perspectives de futur

Segons Baulenas de cara al futur hi ha dues propostes: Fe, esperança i caritat; o escapar a mons paral·lels. Fe en nosaltres mateixos, esperar que el govern català sigui més valent i s'atreveixi a aplicar l'article 3.3 de l'Estatut —perquè «les actituds porugues mereixen compassió, però no es fan estimar» (Salvador Cardús, Avui 17/1/2003)—, i confiar que el govern espanyol serà més comprensiu i farà una bona lectura de l'article 14 de la Constitució.

O escapar a mons paral·lels: tenint en compte la dita de René Descartes «Cogito, ergo sum»  nosaltres podríem dir "Penso [en català], així doncs, existeixo [en català]. Enmig de tantes realitats virtuals, podríem crear un aparell de catalanitat virtual i decidir que la realitat serà només allò que vulgui el nostre pensament i, si al final ens estavelléssim, almenys ens estavellaríem en català.

Finalment, Baulenas planteja la pregunta: i si el català es mor? La resposta: doncs, esperar que ressusciti. Cal creure en la resurrecció —diu—, els cristians en la dels morts, i els catalans, en la del català. I recorda que de fet això és el que ha passat amb l'hebreu. L'any 1948, quan es va crear l'estat d'Israel, l'hebreu era una llengua emprada solament en la litúrgia jueva i ara és la llengua oficial d'aquell estat. I acaba dient que «hem reflexionat apassionadament sobre la nostra llengua i ens hem enyorat: Pot enyorar-se el que no s'ha tingut, el que no es té i el que no es tindrà?»

Taxa universitària de serveis docents i administratius online

A part dels preus pels serveis acadèmics corresponents, almenys a la Universitat de Girona, afegien a la matrícula per al curs 2009-2010 el concepte "Preus gestió expedient (matrícula anual) 61,90€". En canvi per al curs 2010-2011, a part d'actualitzar el preu del concepte anterior a 64€, hi afegeixen "Serveis docents i administratius online 40,00€". És a dir, el que abans costava uns 60€ ara ja passa de 100€! Ja és sabut que l'estudi i la recerca demana molt d'esforç per part dels qui s'hi dediquen, però no cal convertir-lo en un viacrucis ni afegir-li corones d'espines! Malgrat aquestes decisions, encara hi ha gent que té prou interès —o necessitat— per l'estudi i la recerca com per matricular-s'hi!

Els preus dels serveis acadèmics a les universitats públiques de Catalunya

Tutela Acadèmica

Comunitat Autònoma o Universitat	Preu 2010-2011
Comunitat Valenciana (DOCV 3/8/2010)	35,24 €
Junta de Andalucía (BOJA 16/7/2010)	56,00 €
Illes Balears (BOIB 3/7/2010)	60,00 €
Castilla la Mancha (DOCM 22/6/2010)	94,83 €
Comunitat de Madrid (BOCM 20/7/2010)	101,17 €
UNED	103,52 €
Castilla y León (BOCYL 2/7/2010)	110,51 €
Catalunya (DOGC 22/7/2010)	400,00 €
	Preu 2009-2010
Catalunya (DOGC 16/7/2009)	105,05 €

A Catalunya l'any passat es cobrava per la tutela acadèmica de la tesi dels doctorands el preu de la taula de dalt ressaltat en verd. Aquest any la Generalitat de Catalunya ha publicat en el Diari Oficial el nou preu de la taula ressaltat en groc. Com es pot comprovar en la taula, per al curs 2010-2011 el preu de la tutela acadèmica  —d'estudis adaptats a l'EEES— en altres comunitats espanyoles i a la UNED continuarà essent similar al que hi havia a Catalunya per al curs 2009-2010.

Ja sabem que els preus dels serveis acadèmics de les universitats públiques no s'apropen ni de lluny als costos reals. Són preus socials per facilitar l'accés dels ciutadans amb rendes baixes als estudis superiors. Per als rics ja hi ha les universitats privades. Per tant, és incomprensible que es passi de cop d'un preu de 105.05 € a 400 €! Un 400% d'augment! Vivim en un país amb sous ridículs i per tant la majoria de la gent no es pot permetre d'estudiar en universitats privades i ho ha de fer en les públiques. Malgrat aquestes decisions de l'Administració catalana, encara hi ha gent que té prou interès per la recerca com per matricular-s'hi!

Remembrament de Joan Solà

Vaig conèixer Joan Solà quan va participar en la Jornada d'Homenatge a Joan Coromines que es va celebrar a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona l'u de desembre del 2005. Va presentar una conferència i va participar a la taula rodona amb molt de sentiment —a mi em va commoure. El recordo durant la pausa prenent un beuratge, callat, humil, accessible com tots els grans. Mai no presumia de saber-ho tot, sempre transmetia la idea que un filòleg no és ni un diccionari ni una gramàtica vivent i que per tant el filòleg dubta i ha de consultar sovint els diccionaris i les gramàtiques per aclarir, ampliar o millorar el seu coneixement.

Resum de la tesina del Màster en Iniciació a la Recerca en Humanitats llegida el 25 de setembre del 2009

Lo tretzè adjutori que la ciutat ha mester perquè sia bestant a si matexa e és que haja qui la servescha (Edició crítica del Tractat d’esclaus i de servents de Francesc Eiximenis)

Enric Tremps

Universitat de Girona

Resum

 

Edició crítica dels capítols 338 al 356 del Dotzè del Crestià de Francesc Eiximenis. L’aparat crític està basat en la col·lació dels quatre testimonis existents: tres manuscrits i un incunable (València 1484). Eiximenis hi exposa el “tretzè adjutori” per al bon funcionament de les ciutats: els servidors. Després d’explicar el paper de les tres classes de servidors: els servicials i escuders, els missatges i serventes, i els esclaus, considera els quatre tipus de cativatge (captivitat) que hi havia: natural, fortunal, personal i legal. Continua desenvolupant amb més detall la captivitat legal i conclou amb diversos exemples sobre les relacions entre els servents i els senyors.

Paraules clau: servicial, escuder, missatge, servent, captiu, esclau, captivitat, servitud, esclavitud.

Abstract

 

Critical edition of the chapters 338 to 356 of the Dotzè del Crestià of Francesc Eiximenis. The Critical Apparatus is based on the collation of the four extant testimonies: three manuscripts and an incunabulum (Valencia 1484). There, Eiximenis exposes the tretzè adjutori (13^th help) for the cities’ proper functioning: servants. After explaining the role of the three types of servants: servicials and escuders, missatges and serventes, and esclaus, considers the four sorts of existing cativatge (captivity): natural, fortunal, personal and legal. Goes on developing legal captivity with greater detail and closes with several examples on the relationship between masters and servants.

Key words: serf, squire, servant, captive, slave, captivity, servitude, slavery.

Curs de Classical Text Editor

Els dies 8, 15 i 22 he assistit al curs del processador de textos Classical Text Editor a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona. És un programa dissenyat ex professo per a edicions crítiques de textos i una eina molt bona, ja que té en compte tots els detalls necessaris per a l'edició, fins al punt que un cop l'has preparat el text queda llest per anar a la impremta. Però també és una eina una mica complexa i per aquesta raó s'està modificant contínuament gràcies al feedback dels usuaris i en surt una nova versió molt sovint, cosa que obliga els qui l'utilitzen a mantenir-se al dia amb aquestes novetats. Però val la pena, perquè estalvia molts de maldecaps, com els que es produeixen quan es modifiquen algunes línies del text, ja que el programa automàticament modifica totes les referències afectades.

mot so razo

Mot so razo és la revista anual de divulgació sobre cultura medieval editada pel Centre d'Estudis Trobadorescos de Castelló d'Empúries i l'Institut de Llengua i Cultura Catalanes de la Universitat de Girona. Aquest any es publica la número 9 amb un dossier central sobre "Espiritualitat i vida quotidiana" molt interessant!

Presentació, molt interessant, dels textos de Lluc!

El llibre, publicat per Fragmenta Editorial, va ser presentat el dimarts 28 de setembre a la Llibreria 22 a Girona.



[Fragmenta] Presentació del llibre "Demostració a Teòfil", de Lluc from Fragmenta Editorial on Vimeo.

Nit de la Recerca 2009

Aquest any se celebrarà el 24 de setembre al pati de la Casa de Cultura de Girona

Probablement Déu existeix

El dia sis de gener del 2009 Londres va viure una epifania molt especial. El doctor Richard Dawkins —famós defensor de l’ateisme— i Ariane Sherine —creadora de la Atheist Bus Campaign— feien el llançament, en el Centre de Londres, de la campanya d’anuncis —promoguda per la British Humanist Association— que apareixerien durant quatre setmanes en els laterals de vuit-cents autobusos britànics i en el metro de Londres amb l’eslògan: «THERE’S PROBABLY NO GOD. NOW STOP WORRYING AND ENJOY YOUR LIFE» (Possiblement Déu no existeix. Per tant, no t’amoïnis i gaudeix de la vida). El Dr. Dawkins va declarar que ell no hi hauria posat la paraula «possiblement», ja que l’existència de Déu era tan probable com la de l’Angelet de les dents. Però els organitzadors la hi van posar per no caure en el dogmatisme en què tants de líders religiosos cauen.

Posteriorment, la campanya —que Ariane Sherine va concebre en veure un anunci similar a favor del cristianisme en la part posterior d’un autobús— va tenir dos lemes més que es van exhibir en tanques publicitàries: «PLEASE DON’T LABEL ME. LET ME GROW UP AND CHOOSE FOR MYSELF» (Sisplau no m’etiqueteu. Deixeu-me créixer i triar per mi mateix) i «NO FAITH SCHOOLS» (No a les escoles religioses). Aquesta campanya va aixecar molta polseguera i va ser imitada per associacions d’ateus d’altres indrets a Catalunya, Espanya, Estats Units etc.

Tot aquest enrenou em va fer recordar que el món ateístic, no fa gaire, va veure com Antony Flew —un dels seus defensors més notables— publicava el llibre There is a God. How the world’s most notorious atheist changed his mind. Una de les raons d’aquest canvi la dóna quan se li pregunta si els treballs recents sobre l’origen de la vida assenyalen l’activitat d’una Intel·ligència creativa:

Yes, I now think it does ... almost entirely because of the DNA investigations. What I think the DNA material has done is that it has shown, by the almost unbelievable complexity of the arrangements which are needed to produce (life), that intelligence must have been involved in getting these extraordinarily diverse elements to work together. It’s the enormous complexity of the number of elements and the enormous subtlety of the ways they work together. The meeting of these two parts at the right time by chance is simply minute. It is all a matter of the enormous complexity by which the results were achieved, which looked to me like the work of intelligence (Harper Collins Publishers, New York, 2008, p. 75).

Crec que és cert que no solament l’ADN sinó tantes i tantes altres obres de la natura i de l’univers descobert demostren que hi ha una intel·ligència superior que ho governa tot. L’apòstol Pau ho va resumir així: «D'ençà que el món va ser creat, el poder etern de Déu i la seva divinitat, que són invisibles, s'han fet visibles a la intel·ligència a través de les coses creades» (Rm 1,20 BCI).

Per altra banda, quant a les tanques publicitàries que mostraven nens demanant que no se’ls etiquetés i que els deixessin triar, hem d’admetre que això és una ximpleria. Tots els pares normals del món —ja siguin ateus, agnòstics, deistes o creients— ensenyen el que ells creuen als seus fills. Per tant, d’acord amb el seu punt de vista de les coses faran anar els seus fills a una escola laica o religiosa. Això no impedeix que els fills quan es facin adults no puguin escollir el que realment vulguin. De fet, el coneixement que anem adquirint al llarg de la nostra vida ens va canviant, i és molt probable que el que pensàvem quan érem joves no s’assembli gens al que creiem actualment.

Quant al llenguatge “políticament correcte”

Com tots sabem ja fa temps que alguns personatges empren una forma d’expressar-se que s’ha denominat “políticament correcte” perquè —diuen— respecta els dos sexes. Si no vaig errat, aquest llenguatge l’han fet popular, sobretot, els polítics —i els sindicalistes— pel seu afany de treure vots de sota les pedres. Així, van començar a emprar, en els seus mítings, les expressions següents: “els ciutadans i les ciutadanes”, “els catalans i les catalanes”, “els pares i les mares”, etc. Als qui tenim alguns anys, això ens sona molt malament, i més si tenim una mica de cultura lingüística, ja que sempre hem sabut que la majoria de les llengües romàniques —potser totes— sempre han fet servir el plural masculí per a incloure ambdós sexes. És una qüestió d’economia lingüística: les llengües sempre empren la solució més simple, són partidàries de l’estalvi, si una cosa es pot dir amb un mot no en fan servir dos. Però, com deia Gabriel Bibiloni, en un article de l’any passat, aquesta forma no s’aplica en tots el casos, ja que «no es diu normalment els farmacèutics i les farmacèutiques, els catòlics i les catòliques, els rics i les riques o els divorciats i les divorciades». I això ens mostra que els usos de la forma doble són excepcions que realment confirmen la regla de l’economia lingüística.

El súmmum —en nom del “políticament correcte”— el vaig llegir en una notícia de La Stampa sobre una nova edició luterana de la Bíblia. Els editors al·legaven que ja no es podia seguir dient “Senyor” o “Pare” o “deixeble” i, per tant, van procedir a fer modificacions. En comptes de dir «en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant» (Mt 28,19 BCI) hi han posat “En el nom de Déu, del Pare i de la Mare de tots, i de la santa força espiritual”; l’apòstol Pau ja no tramet la seva carta als Romans, sinó “a les germanes i als germans de Roma”; i en lloc de «El Senyor és el meu pastor» (Sl 23,1 BCI) hi han escrit “Adonai em pastura”. Déu n’hi do! O potser hauríem de dir Elohim n’hi do?

Art de predicació al poble

El Dr. Xavier Renedo —professor de literatura medieval a la Universitat de Girona— acaba d'editar la traducció de Ars praedicandi populo de Francesc Eiximenis. Es tracta d'una guia per als predicadors que ensenya diverses maneres de preparar discursos per poder captar l'atenció de l'auditori. L'original incloïa un tractat amb sermons del propi Eiximenis d'acord amb les regles que acabava d'explicar. Lamentablement, fins al dia d'avui no se n'ha trobat cap còpia. Per aquesta raó, el capítol final, “Principis i exemples sobre la predicació”, inclou textos —en versió  catalana dels nostres dies d'Enric Tremps— amb diversos exemples que el mateix Eiximenis havia escrit en la Vita Christi i Lo crestià (Primer, Terç i Dotzè).

Francesc Eiximenis, sis-cents anys (1409-2009)

Presentació, el dia 13 de novembre de 2009, de la comunicació "Captius i servicials en la ciutat d'Eiximenis (Dotzè del Crestià, 338-356)" en el Congrés Internacional: Francesc Eiximenis, sis-cents anys (1409-2009) celebrat a la Universitat de Girona del 12 al 14 de novembre de 2009.